Avui he dit al cap de personal del meu Eroskito que no aniré a fer feina perquè he d’anar de metges. Mumare sempre anava de metges, sempre la record anant de metges. De petita, mumare em deia, quan s’enrabiava amb les meves polissonades, que em mancava un bull. M’acab de despertar i encara tenc la vista plena d’imatges. No era un malson. Ni un bonson. Per què no em pos a escriure allò que record en lloc d’embolicar la troca? M’ho digué clar i català el psiquiatre Joan Ferrer: <?> Per això he agafat fua, m’he assegut davant aquest ibook que tu, Kwaidan, em regalares fa dos anys i busques, quan ens coneguérem, i he decidit començar el blog, l’Homersea, amb la transcripció d’allò que record del somni de fa una estona. També he d’anar a les totes perquè no vull que na Mireia em trobi a l’ordinador i es pensi que visc dins un xat. Anem per feina! Trob que reconstruir un somi és una forma ben senzilla de començar aquesta plagueta en xarxa que fa mesos que vull escriure i no gos. Per què? Vénga, fora hòsties! Basta de preguntes sense resposta! Començ: <?> Tenc com un punyal clavat enmig del pit. Em ve al cap una Puríssima de la tia Antònia dins una capelleta amb el cor travessat amb set punyals que m’escarrufava. He de continuar escrivint el somi: <?> Sé que passaven més coses però ara no sé recordar res pus. Ja ho he decidit. Em passejaré tot el sant dia amb l’ibook i contaré tot quant em succeirà. Homersea, amunt! Crec que és una bona teràpia. Sembla que ho he llegit en un manual d’autoajuda. La necessit!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!