<?> Li Shimin (599-649). He trobat aquesta frase dins un sobre que m’ha deixat na Mireia amb un T’ESTIM amb lletres de colors majúscules i un petit retrat meu. Estic dins el nostre vell cotxe. Els plàtans de Rambla tenen les fulles d’un verd fosc. Mir les floristes com preparen rams de gladiols, de roses, de llevamans, d’orquídies, de clavells i de margalides. Com m’agrada dir el nom de les flors mentre les veig. Era un joc que practicava amb la tia Antònia. Duc la carta de la padrina com un altre punyal d’aquella Verge de la capelleta de la tia Antònia. Ja m’ho va dir, ella: <?> Ara ha arribat l’hora. Massa tard. Kwaidan: Els jardins de Costa i Llobera de Montjuïc al capaltard de primavera, els cactus comencen a obrir les seves flors de nit, la lluentor del sol s’enfonsa dins el mar, les rialles de Kwaidan i meves mesclades per l’aire. Em sent com si tengués la pell tatuada de cicatrius. La padrina borda em vol veure al seu llit cobricelat de mort com en un colobrot televisiu de l’hora de la sesta. Què més vull? Em subratlla que seré una de les seves hereves amb els mateixos drets que els altres néts. Encara es pensa que es pot comprar un trast en el Cel. Tot això de la padrina borda em fa oi. El seu cofre està tancat dins la maleta del cotxe. No l’obriré avui. O el podria retornar sense obrir. Pas por pel resultat de les anàlisis. Suu i em pega el pantaix. Em prendré un altre tranquimazín. Em don coratge amb aquesta Homersea, aquest blog on puc contar tot quan vull amb la llibertat més absoluta. Tenc una plorera forta. Veig com una florista acaba de fer una corona de mort de clavells amb una banda que diu: No t’oblidarem.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!