Molta gent afirma sense raó que l’himne nathional espanyol no té lletra. Com que el poble té memòria, i per anar fent boca de la vesprada d’avui, que desitjo memorable i no lamentable ni cruenta malgrat la densitat de piròmans, més que xiular voldria recordar un videuet de can Polònia d’aviat farà 5 (cinc!) anys:
Ahir, amb un amic, ens demanàvem sobre la conveniència de començar a pensar, amb tots els ets i uts, com si ja fóssim independents, amb la lògica transcendental i terra-terra que envaí els botiguers i menestrals de la Barcelona agenollada l’endemà de l’Onze de Setembre. L’I+1, l’endemà del Dia I, corresponent a la consecució de
Abans no faci un any de la magnífica arrencada de cavall i parada de ruc amb què encetí aquest bloc, em remeto a un títol que, per ara, no em vaga de rellegir, però que influencià molt el meu tendre cervellet. Escrit per Erich von Dänikken, em “demostrava” que existien altres llocs, altres mons habitats,
Amb aquest petit joc de paraules fill bord del nostre savi refranyer voldria donar per estrenat aquest bloc. És una sensació estranya, després d’haver llegit diversos milers de títols i entrades d’aquesta família de blocs. A can Piulet, que n’hi dic jo, es barregen i ocasionalment col·lideixen avui els clams continguts d’un Barça i una culerada,