L'homenet com pixa

Miccions escèptiques i herètiques, arrels d'Occident

17 de novembre de 2014
0 comentaris

Europees (i 3)

Es ist vorbei!

Idò, si tot va bé, dissabte, vigília dels Morts, tindrem nou Col·legi de Comissaris… (…)

Així havia de començar la tríada més sfigata d’anàlisi del concentre brussel·lenc després del (prop)passat moment electoral, però exigències del guió han mos desigs colgat, sota fullaraca calendària.

Si tot va bé? Em referia al pessimisme relatiu que difícilment les coses podrien estar gestionades pitjor que sota el mandat de JMD Barroso. I tan sols quinze dies després, sorgeixen alguns dubtes. El moviment pendular que caracteritza la integració europea demanava a crits un nou Delors. I és cert que, malgrat les crítiques que es feien al president Juncker mentre era president-designat (lògic que es plegués a tot: office-seeking behaviour, força motriu suprema de la política), i malgrat també el recentment destapat, esbiaixat i interessat afer #LuxLeaks (o “com els mini/microestats campen com poden i com de car paguem tenir 28 polítiques fiscals”), el Sr. Jean-Claude apunta maneres ben diferents.

No ha sigut gaire revolucionari en nomenaments, de moment. Recordem que Barroso tenia un plàcet parcial de qui mana: el màxim comú divisor entre Alemanya, França i el Regne Unit i el Partit Popular Europeu. Per tant, sota tuteles no gaire modificades (diguem que el Regne Unit no serà clement amb ell), no ha revolucionat la paradeta (DEP, Sr. Bachs). Ha mantingut un cert gruix de col·laboradors, entre els quals i a efectes catalans destaquem Clara Martínez Alberola (reportedly immoderadament antiautodeterministòfila), que es manté com a cap adjunta del Gabinet del President; Pia Ahrenkilde, que deixa de ser portaveu però passa a capdavantejar totes les oficines de representació de la Comissió, entre les quals Barcelona, que dirigeix Ferran Tarradellas. Schinas, que és el nou Ahrenkilde, sembla que vol saltar l’alt llistó deixat de displicència quant al plet català.

Sí que s’ha “petat” (ara no recordo on va a parar, si s’ha jubilat) la Sra. Catherine Day, nom ben desconegut per al comú dels catalans però tota una eminència grisa dels engranatges comunitaris, en qualitat de secretària general força descaradament filodiktàtica estatal. En el seu lloc, hi ha designat el Sr. Jonathan Faull, el subjecte que els britànics havien decidit que compensaria qualsevol ínfula europeista (entesa com a francesista audaç) de l’ínclit Sr. Michel Barnier, vicepresident amb Barroso encarregat del Mercat Interior (que fins ara incloïa sector bancari i serveis financers). Recordem que Barnier va estar nominalment “a punt” de prendre-li el suport a Juncker en la convenció del PPE de cara al maig. Per tant, si fins ara hi havia una irlandesa antisupranacional (Cf. mètode comunitari), ara tindrem directament un nacional d’un país que el 2017 podria votar deixar la UE; ah!, i no us ho perdeu, sí: el referèndum BREXIT podria tenir lloc sota Presidència britànica de la Unió; prou entretingut, tot plegat. Personetes i peccata minuta, però. De caretogrames i altres misèries.

Vigília dels Morts? Veiem tot de noms i de tartanes tronades que tornen a passar-nos per davant en l’any fosc. Molt de grafisme, de matrius de vicepresidents, organigrames refrescats (o caraesbandidets) i molt més tuít·tert i flashiness, però la mateixa sonsònia. Les mateixes elits mediocres post-Mur que han deixat de confiar en llur capacitat transformadora per centrar-se en el frenesí distribuïdor i en les engrunes de prebendes; el consens europeu sembla haver-se circumscrit i resignat a una gestió semiordenada de la nostra decadència col·lectiva, sense que algú presenti ni mitja (no una, no: mitja!) idea audaç, un poc de visió. Futur, com t’enyorem. Potser ja som els altres i encara som els darrers a adonar-nos-en. Ara que se senten càntics de triple-dip recession sembla que se’ns desvetllaran els dubtes. 2015, ves.

Ist es vorbei, doncs? Aquí és on l’anàlisi fluixeja, veus? Jo continuo esperançat que estem millor dotats humanament i intel·lectual que no ens pensem per fer front al múltiplex de feixos de crisis que ens faran la guitza durant els anys vinents, noves i velles. La UE és una maquinària feixuga, conservadora i amb moltes inèrcies i miríades de portes d’accés quan convé a qui li interessa de debò (algun dia haurem d’investigar bé com es prefiguren i regulen els monopolis naturals i les empreses d’externalitats positives de què des dels 90 se’ns ha anat esplomant), i tot i constatar que el lideratge, en la seva declinació caretogramàtica actual, millora, l’horitzó és incert. Tot amb tot, tenim una població prou culta i prou lliure (alerta amb això, també) per renovar-nos i no morir.

Ser mediterranis és la nostra manera de ser europeus, per dir-ho a la  manera de Fuster. La contribució que el nou estat català hauria de brindar als nostres socis subcontinentals (mentre ho vulguin continuar essent) haurà de passar per una autèntica (r)evolució social, tecnològica i ambiental del nostre hàbitat de referència. Un mar que ens bressarà les cendres a tots i que, per tal que sigui amb un color més blau, l’haurem de tractar impecablement i no com ara i l’haurem de solcar amb cura, audàcia i propòsit. Ho anirem monitoritzant i auspiciant, respectivament, tot plegat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!