L'homenet com pixa

Quatre setmanes, encara no…

Jo no hi vaig ser, i no per falta de ganes. Sí, sóc un dels vora 5 milions i escaig de catalans que no vam fitxar l’Onze de Setembre al Cap i Casal, tal i com s’afanyava a comptabilitzar, audiblement esparverada, l’Alícia Sánchez-Camacho l’endemà, a Can Fuentes.

En un fòrum de Catalans al Món, algú va proposar la meva traducció macarrònica-conyetaire del ‘s’ha acabat el bròquil’, per fer una pancarta cridanera que aplegués l’avantaguarda canyera de la Catalunya exterior. Va estar a punt de ser així i crec que ho hagués pogut petar bastant. Al meu humil i pixaner entendre, l’eslògan recull l’esperit de la gent i l’estat d’afers actuals: parèmia nostrada, el bròquil (o els pebrots plens, el ja n’hi ha prou), deixatada, amb un fil d’ironia, en llenguatge anglosaxó,  amplificador actual de les nostres esperances…

És amb aquest esperit com, idealment, m’hagués agradat assistir a La Mani.
És així que intento viure els temps que, despresos-se’n o derivats-se’n (passeu-me la innovació morfològica), ens toca testimoniar i viure… Però…

La ironia no ens és pas pura, però. Són anys i panys de pors i garrots, de barrots i barruts. És un estrènyer el cul endins (tots units fem força, no?), boca menuda i mirant el marcador (ai, que patirem!) i obrir els ulls com a taronges davant del ball d’esdeveniments que se succeeixen. Gat escaldat de l’aigua freda fuig, sí. 

És com si el president Mas, després d’anys, dècades, segles de frustracions, després del peixalcovisme i quan no queda peix, quan tot es polaritza, però no acaba d’arrencar, quan ja ens el vèiem a Moncloa a buscar la medecina per administrar-nos l’eutanàsia final, de sobte hagués pres el mocador del mig de la pista i, corre-corre que m’enxampes, estigués a punt de tocar paret. O, si ho preferiu, tot ajupint-se de cop, hagués cridat: “toco el terra i no jugo!”

Fenomenal desgavell instantani que s’ha desencadenat. Bon cop de falç al nus gordià. Un Blitzkrieg que sorpren propis i aliens. Ara, l’aposta, cara endins i cara enfora (enfora, sí – el món ens mira, ni que sigui fascinat per l’enfonsament del penúltim imperi, llenya de l’arbre caigut), l’aposta ja és creïble. Ara ens toca als catalans desvetllar-nos i evitar que ens l’abarateixin, que ens cardin l’enèsim farol. I és que, vertaderament, de bròquil ja no en queda.

Després de la primera sacsejada perceptible a la Meseta, Espanya ha proferit esgarips, roncs, grinyols funestos i diversos, aparentment des-concertats. Alerta tanmateix. Són un estat, poderós, i recordem-ho: “antes que rota, en bancarrota“.  Aquest em sembla el seu motto per contrarestar the broccoli is over i el que calgui que expressem des d’aquí. Alerta.

Alerta perquè a gent tan anònima com als Catalans al Món, que no podent ser a La Mani vam muntar la Diada Virtual, amb un èxit considerable i adjuntiu de 24000 inscrits, ens va tocar el rebre i de valent, perquè un atac de hàckers feixistes ens va rebentar aquest portal i tots els que van trobar pel mig (tanquem petita parèntesi).

Mourinho, que durant un temps no gens llunyà, encara que políticament pugui semblar antediluvià per com han anat aquests mesos, encarnava tots els pecats capitals de la Capital i de l’Equipo del Gobierno, per ara calla. Portuguès independent gràcies que els catalans vam pagar-los la vaixella trencada el segle XVII, calla. A diferència de tots els santcristos grossos que l’han de veure venir ben a prop si els treuen tots de cop: Aznar, Guerra, Chacón, el Borbó, González, l’exèrcit, Corbacho, la nena de l’exorcista… Halloween s’ha avançat d’un mes. Wendolin, que deia el López a Plats Bruts. Però Mourinho, portaveu de Mórdor, no; ves què. 

Ja fa cosa d’any i mig, quan Vicent Partal va venir a xerrar amb els socis del Casal Català, es mostrà convençut que la independència la podia desencadenar una roda de premsa del Mourinho. Aviam si en José li dóna la raó, no ho sé, un dia d’aquests que hi hagi Barça-Madrid, tipus… Avui?