L'homenet com pixa

Acorralats al racó, en plena catatònia per les noves, no gens bones, que se succeeixen en un magistral i constant degotall de la presa-cascada politicomediàtica; arraconats al corral, algú malda per evitar que respirem i ens rearmem, per condicionar-nos el mapa, el panorama de què, i què no, serà constitutiu d’alternatives, en desfavor nostre (llegeixi’s un “nosaltres” socialment ampli, demòticament català i euromeridional) i dels nostres fills. 
 

M’explico, que bé s’ho val. Aquests dies, tot són notícies al límit. Es juga a estirar sense trencar, a eixamplar la nostra capacitat per engolir marró rere marró; carretades de marrons, i comprovar com reaccionem cada cop menys davant de retrocessos cada cop més grossos; a fi de retre’ns autoimmunes, que ens falli el sistema immunitari. Amansir-nos, aplatir-nos definitivament, aquella simpàtica aspiració secular. Tot són notícies dolentes, tot, armaguèdons macroeconòmics, guruades apocalíptiques. Cada dia una gota pitjor, o un aiguat! Cada dia, a tot arronsar, una i de ben magra. No fos cas que un bon dia de cel blau, dos dies seguits sense tragèdies ni malaveranys, algú es llevés i tingués la bona idea de muntar un projecte, d’invertir, de compartir. Nulla dies sine tragœdia.

Ara que ja no ens estem asseguts al sofà davant la pantalla plana creient-nos rics pel que “valia” el munteguet de totxos que ens circumda, algú vol que passem directament a estar de genolls al peu del mateix sofà, tremolant per la propera catàstrofe catòdicament anunciada, la que ens afectarà directament i ens enviarà de pet al menjador de la Càritas havent deixat els trastants sota el pont.

Enmig d’aquest nefast desconcert general progressiu, però amb un control eficaç de tall simiocràtic, hi som gernació (no tothom, ni és profecia, encara, tot i que falta poc) els que sabem que part del llast que se’ns triangula al damunt és de matriu supremacista castellana. La solució a part dels nostres problemes, és reduir, d’una vegada per totes, la polarització inherent a la nostra societat resolent el plet català: a la dicotomia treball-capital que ara torna a treure el cap, cal no amanir-la amb l’amonal de l’altre eix, el metropolità-colonial, ja em perdonareu la brocgrossada.

Cal, sobretot-sobretot, no donar metxa a una elit central que a tots els efectes ens és forana perquè pugui remenar i alleugerir les tensions de llur propi demos de referència, l’Espanya idiosincràticament castellana, a costa de comprometre, un cop més, a la nostra turmentada història recent, la viabilitat com a poble dels catalans. Arguments potser no en tenen gaires, ni de bons, a banda de continuar cantant manyanes còmodament instal·lats a la nostra gepa. Però de recursos estructurals i potencialment determinants, no els en falten. Ull viu.

El nostre alliberament, el Gran Debat sobre què tanta tinta es vessa aquests mesos i anys, és cada cop més urgent i no ens sentim autoritzats, des d’aquest humil racó pixaner, a aportar-hi més arguments diferenciats dels que ja han tingut ocasió de ser mastegats pels potencials lectors de la Galàxia VW, tan bregada en sobiranisme i autodeterminisme. De tota manera, aquesta “paragrafada” (la que segueix, prepareu-vos) l’havia de miccionar per treure’m del pap, o de la bufeta, dues alertes molt importants. Alerta, si us plau. Signe d’admiració.

Algú, ja no recordo qui, avui ha piulat Ot d’Habsburg atribuint-li que “la història és un professor que ningú s’escolta”. Bé. Hi ha hagut dos fets, un de puntual i un d’estacional, de llarga covada, que sense ser al centre de la foto ens mostren fins a quin punt trontolla la nostra emancipació nacional. Fins a quin grau superior d’alerta ètica i estratègica haurem d’arribar per blindar-nos contra una frustració d’última hora. Hi ha qui tem l’o-ara-o-mai tan nostrat, que si no ens n’anem ara ja ens quedarem tres-cents anys més. Una lectura prou honesta de la nostra història col·lectiva em demostra el contrari: que cada cop que els catalans hem tingut un duro de calaix i uns anys de calma per poder aplegra rocs, els hem enfaixat i hem alçat el cap per fitar el nostre noble horitzó, com a gran nació que vam ser, som i, esclar, serem. 6, clar.

Anem, però, als fets. Avui han detingut un noi brillant, en Pau Llonch i Méndez, nascut els anys vuitanta i que tot el mal que ha fet és participar activament en la vida reivindicativa i filopopular del seu Sabadell i del nostre país. Se’l podria comparar amb Bertrand Cantat, la dissortada veu de Noir Désir, no pels mèrits dels pressumptes delictes que se li imputen, sinó per l’oportunitat de, potser, avisar-lo que podrà ser silenciat.

És una veu jove, audaç, que n’ha dites de grosses i que de ben segur molestarà alguna gent per la seva ortodòxia gramsciana, combativa, no gaire procliu a baratar. En conec que els molesta una iniciativa com la que emprengué per criticar obertament la Marató contra la pobresa. Tanmateix, la síntesi cohesionista a què convido sempre tothom és que ni les disfuncions de l’economia de mercat, aka capitalisme, se solucionen matant-ne els exponents o proponents, ni la pobresa s’eradica tancant o segant jovent. 

En el cas d’en Pau, m’atreveixo a pronosticar que aquest pas per comissaria, les manetes i vés a saber què més, li enagriran l’enteniment i, si molt m’apures, li esmolaran molt més el llapis. Per bé i per mal. I noti’s que faig abstracció del judici de mèrit sobre les tesis i cançons de marres, que per mi no són el tema. Només apuntar un dels seus treballs, plenament reivindicatiu, que s’anomenà “dos dies”, que titula aquest apunt i em vaga de reproduir, per tal com és punyent la poètica que se’n destila:

“[…]Dos dies, dos dies… 

La vida són dos dies,

cedir-la o lluitar-la,

tu tries, t’arrossegues o somies!”

Idò, si minem la fràgil harmonia social que tant ha trontollat des del temps de remences i senyors, bigues i busques, trontoll reproduït de mil i una manera fins als nostres dies amb actors anàlegs i prerogatives essencialment idèntiques; si minem, doncs, aquesta harmonia, tenim molt mala peça al teler. Des del darrer temps del pistolerisme i el revengisme, just abans del quarantenni de silenci enllosat que vam patir i encara ens corre per les venes, hauríem d’haver après que a cops de pistola i brutalitat, d’acció directa i repressió, hi sortirem perdent. No ens ho podem pas permetre. Als catalans ens cal una Victòria.

Clar com l’aigua. Tan clar, que em faig creus que només un corrent d’Unió reivindiqui oficialment la hipòtesi de recerca de l’obra magna de Joan Sales. Un Sales que hi va veure tan clar com calia, però com Cassandra, ningú no se l’escoltà i tal dia (#aicalla!) farà un any. Setanta-sis. Entre avui i demà es compleixen 76 anys de la nostra darrera gran desfeta. Encara que cristal·litzés amb la caiguda final de Barcelona a mans dels nathionals, el 26 de gener del 39, la Guerra, i no sóc pas jo que ho dic, es va (acabar de) perdre aquells primers dos dies que tot semblava començar, fatídics, en què l’estrip domèstic, íntim i endocrí, insalvable nafra, de flamarada macabra va fer esclatar el gerro català en mil bocins. Una altra Setmana Tràgica que, tot i no tenir aquest nom, va ser la llavor d’una foscor molt més funesta i allargassada. El cavegueram baixa ple i com abans ho assumim, més opcions tindrem que no ens torni a poder donar el cop de gràcia.

Quan dos s’enfronten guanya sempre el més animal. I en aquests dies que corren, els catalans estem directament desarmats, despullats (molts catalans no saben ni que són catalans, per dir-ho a la manera de Carner-Ribalta), i lliscant avall pel pendís d’una escalada que comprometi la Pau social hi tenim totes les de perdre. Totes. Ara com ara, una cosa és ben segura: no som els més animals, encara que sigui per exigències del guió. Guió o convicció, la no-violència és el camí. I això em duu al segon punt. 

Segon punt. L’amenaça exterior. Entendre, i alertar-hi en contra, la racionalitat profunda del capteniment del govern del regne d’Espanya en la gestió d’aquests darrers anys, en aparença tan des-concertada com els ciutadans que administren, amb els recursos dels quals ho perpetren. Aparences. El fet a què em refereixo, que tinc por que subestimem, és per què crec que ho estan fent tan malament com bonament poden, en la gestió d’aquesta crisi. Avui he vist la punta de llautó de l’iceberg dels hereus del Consejo, i m’he temut el pitjor.

Dèiem, inspirats peer les lúcides perles del Dr. Vila, que Espanya se’ns triangula al damunt, jugant amb la mainmise que té en la societat catalana, tot incidint negativament en el nostre coixí convivencial domèstic. Risc ingent. Però l’altre risc gros, especular i que ens amenaça el baluard antipòdic: l’exterior. La pugna per ser coneguts i reconeguts a fora, que és la clau de volta de la diplomàcia i de l’estatalitat en el concert de les nacions es pot veure compromesa, seriosament, frustrada definitivament, per una acció espanyola molt més discreta, incisiva i insidiosa del que som capaços d’imaginar.

Perdem el cul, i la força per la boca, rient-nos dels ridículs que armen els seus tontets útils quan s’emboliquen de bandera en les federacions esportives o en patrioterisme tronat, mentre se’ns escapa que llur acció subterrània és extremadament eficaç, camuflada en el bombo i platerets a nivell de carrer. Avui el ministre Cristóbal Montoro, un dels homes de l’Aznaritat, el projecte de Nova Espanya imperial pels segles dels segles, es planyia, íntimament cofoi, que no hi havia liquiditat ni tresoreria ni per a pagar sous dels funcionaris. Rajoy, per un altre flanc, que ni pensaments de desenrigidir el setge al fet autonòmic perquè “Europa no els ho permet”. Clar, clar. 

Terra, mar, aire. Sona Espriu i no ho és. El cas és que l’antes-roja-que-rota ara l’apliquen antes-que-rota-en-bancarrota. I si no, veieu: han perdut, de fet ni podien començar-la a combatre, la batalla dels arguments. Fins aquí bé. La independència de Catalunya és un projecte tan de comú sentit, tan potencialment estabilitzador, que no poden entrar al tall en un àmbit perdut d’antuvi. D’aquí a suposar que aquesta gent tan industriosa (Sí, industriosíssima, penseu que fa segles que ens cultiven!) s’esperaran asseguts esperant que la nostra llibertat caigui com fruita madura, simplement pregant perquè no succeeixi, hm, com que no. Ni pensaments.

Hi ha un incentiu ultima ratio però punyent, potent, per fer que Espanya suspengui pagaments. La finestra d’oportunitat per a la nostra sortida de l’Estat és estreta i s’està tancant i, a més, els mandarins i líders del sistema de poder, a falta d’arguments, insisteixo, es dediquen a alçar de manera quasi prohibitiva el cost polític de vendre a l’exterior una partició d’Espanya –i és que es tractaria d’això- en un Estat bo i un Estat dolent. Si aguanten el xàfec i van permetent que la cosa s’ensorri, es degradi encara més, qui de fora creieu que es menjarà la cosa aquesta de la llibertat dels catalans? Com comprometre la viabilitat de la península, i de retruc de l’euro, #uisí, traient-ne l’única part autènticament productiva? Traient-la’n o àdhuc tolerant que succeeixi.

Anem a pams: la democràcia espanyola és de molt mala qualitat, hi estem d’acord. L’autèntic patiment social a què se sotmetrà el comú dels espanyols no té ni tindrà rellevància política, fins a mitjà termini, per més que els termes de la confrontació parlamentària i de partits pujarà de to, tot ullant al termòmetre del carrer. Però aguantarà un temps abans de passar a majors i que tothom vegi clar que estem tornant a transitar per uns obscurs viaranys històrics que, decididament, hauríem de recordar millor. Fan explosions controlades, i Catalunya és Mururoa.

L’advertiment recent de Salvador Garcia-Ruiz sobre com es percep des de fora el plet intern ens hauria de revoltar, però encara més il·luminar i mobilitzar. Hem d’anar a per totes i de manera immediata, tot i sabent que és un camp minat.
 

Sento com es profereixen, proliferen, efusions d’impaciència, d’a-què-esperems, i no puc si no compartir-ne, per això que hem exposat, l’absoluta urgència. Un crescendo que no ens ha de trair, obnubilar-nos en l’ho-tenim-guanyat i perdre el nord dels dos fabulosos riscos que ens atenallen, planen sobre Montserrat a punt de deixar caure un Home Gras al delta del Llobregat. Dos perills: el domèstic i l’exterior. Equilibri perfecte, lluny de l’estereòtip desballestat dels dirigents castellans visibles. Molt lluny de santxopanthes, panderetes i xandalls horribles.

 

No caiguem, compatriotes, en aprofitar el partit d’anada per marcar un golet a costa dels lladreguets “dels altres”, ja m’enteneu, siguin afeccionats a l’estraperlo o a la filantropia. Qui roba un ou, roba un bou, oi tant, però alerta: a) ni serà emparats per la senyera que salvaran el cul, b) ni s’adonarà, l’intrèpid davanter, que un gol en aquest camp sempre serà en pròpia porta. Si subestimem l’enemic ens en fotran un cabàs.
 

Estic fent antijusticialisme? No. Dic que cal blindar-nos, elits i tots plegats, contra la permeabilitat del subsistema emergent Catalunya davant d’esmenes a la totalitat. Esmenes que ens plouran a tort i a dret, portes endins o Pirineu enllà, ja sigui per via financera, diplomàtica, judicial, d’intel·ligència i paramilitar, politicomediàtica, etcètera. Espanya compta amb un llarg etcètera d’atributs, pràctiques i repressions atresorades d’una història supremacista que ja fa temps va oblidar que era un spinoff del regne de Lleó i va passar a l’acció. A costa nostra, clar. No dic que no tingui el seu mèrit, però ara la barra lliure se’ls acaba i s’hi arrapen com no està escrit.
 

Només amb això al cap i mitjançant un grau encara superior d’exigència ètica, d’equilibri com a divisa suprema per avançar cohesionats i decidits cap a on ens cal anar, sense castells de foc abans d’hora, i com a bons germans, podrem triomfar i reemergir, finalment, tres segles després; o sis, segons es miri. Què són sis segles en el decurs de la història, al capdavall? Dos dies. Tu tries.