Helena Solà i Salvatella

Reconec que gairebé sempre els llibres que m’han regalat per Sant Jordi s’han quedat en un prestatge de casa o bé dins una caixa. L’obligació de no regalar només una rosa per allò de la igualtat de gèneres havia suposat que sovint fos un regal forçat sense importar el contingut. Altres vegades sí que m’havia interessat el títol però el desinterès per seguir llegint m’havia impedit continuar més enllà de la desena pàgina confiant que a partir d’aleshores hauria trobat el ganxo que em captivés per continuar i acabar el llibre.

Aquest any ha estat diferent. Esperant el tren a l’estació de plaça Catalunya vaig veure com una noia llegia amb entusiasme el llibre de l’Albert Espinosa. Al primer cop d’ull em va seduir el títol. El nom de l’autor ni em sonava. Més tard vaig recordar-ne alguna referència però tampoc em suposava cap informació ni que sumés ni que restés. Aquell ‘Si tu em dius vine ho deixo tot…’ és una expressió que tothom s’ha atrevit a dir alguna vegada i que jo sempre he pensat que és del tot incompleta. Espinosa però l’havia clavat amb la segona part del títol ‘…però digue’m vine’. Aquestes tres paraules em van acabar d’il·luminar per comprar i llegir el llibre, i potser regalar-lo tot i que sempre et queda el dubte de si l’altre entendrà el perquè d’aquest regal. El primer llibre electrònic que compro i llegeixo. I no m’ha decebut. Des del primer moment, la història t’atrapa. A la pàgina 3 ja t’adones que l’has encertat, a la 4 és una reafirmació i el codi que apareix en la pàgina 9 l’acabes interioritzant com a propi. Al llarg de tot el llibre, surten reflectides evidències escrites que et fan sentir còmode amb la lectura i notes que aprens. Un amic em va dir l’altre dia, no deixis que un mal final et perjudiqui una bona història. No és el cas d’aquest llibre però és una altra de les grans coses que cal aprendre en aquesta vida i que Espinosa transmet en cada un dels capítols del llibre.
 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!