Publicat al bisetmanari HORA NOVA el dimarts 23 de març de 2010
L’absentisme laboral s’ha reduït a les empreses a causa de la crisi econòmica. La gent té por de quedar-se sense feina i s’ho pensa dues vegades a l’hora d’allargar una baixa o d’agafar-la per una malaltia lleu. A l’empresa pública o a l’administració, el nivell de baixes s’ha mantingut malgrat la crisi econòmica.
Un fet molt rellevant que parla per si sol i que no fa cap favor al sistema. El principal argument esgrimit en l’empresa privada, aquí no existeix. No hi ha por de perdre la feina perquè acomiadar un funcionari és més complicat que fer nevar a l’estiu. Això té els seus aspectes positius per la tranquil·litat que té la persona que ha passat unes oposicions però aquesta mateixa tranquil·litat fa que un es relaxi i abusi del sistema. Val a dir que el mateix sistema tampoc dota d’incentius l’estructura perquè aquest treballador es llevi cada dia amb ganes d’anar a la feina. No hi ha ningú que vetlli per la seva promoció i tampoc rep cap ‘càstig’ si treballa menys o si es queda a casa ja que el sou és el mateix. Un exemple el vaig seguir de prop fa uns mesos… Una amiga que és mestra em diu que operen el seu pare, res greu, i que agafa la baixa per cuidar-lo. El metge de capçalera li fa sense cap problema posant al paper ‘malaltia comuna’ i es queda tan ample. L’home evoluciona bé i al cap de quinze dies ella agafa hora al metge per demanar l’alta. La nit abans la truquen de l’escola dient que no torni, que la substituta és molt bona i que s’esperi passat festes perquè hi ha una altra professora que vol agafar la baixa i així la noia enllaçarà dues baixes i podrà cobrar el sou. Finalment l’amiga agafa l’alta perquè té por que li passi alguna cosa si marxa de vacances per Nadal estant de baixa. En tot aquest procés ningú s’ha pres la molèstia de pensar com això pot perjudicar els nens i nenes de la classe que s’han quedat sense tutora, que els n’ha vingut una altra que segurament els ha fet retrocedir en el temps per posar-se al dia i que el mateix haurà de fer la primera per agafar el fil. Tampoc s’ha pensat en què suposa econòmicament aquesta disbauxa de baixes a la carta que dóna mala imatge als metges, no tots, que segueixen el joc i als mestres, no tots, que n’abusen. El que en l’empresa privada és impensable, la pública ho permet. I aquesta diferència entre els treballadors d’un i altre lloc fa que estiguem educant una societat que es decanta majoritàriament per ser treballadors públics. Vegi’s si no, l’última enquesta feta a joves catalans sobre el seu futur. El 60 per cent respon que la seva màxima aspiració és ser funcionari. Estabilitat i pocs maldecaps. Fa uns anys això era impensable i així és com el país es va convertir en el motor econòmic de l’Estat. Veurem si la nova llei d’educació és capaç de combatre la part que li correspon d’aquesta inèrcia però si no som capaços de canviar aquesta tendència, estem abocats a retrocedir en el temps i contemplar com llocs amb un alt nivell d’emprenedors ens passen la mà per la cara.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Ai, els mestres, sempre a l´ull de l´huracà.
Quan dius no tots, que n´abusen, i tant que no!! mooolt pocs.
Flac favor, a la professió, amb aquest post
De vida només em
tenim una, potser aquella mestra necessitava acompanyar el seu pare en el seu
mal moment i això fa humanitat, així doncs, el problema no és dels drets en
aquest cas, humans, que permet el funcionariat, sinó en els que no permet l’empresa
privada. Ara bé, on sí veig un problema és en el fet que només qui pot passar
exàmens pugui tenir dret a cobrar de per vida, dit d’una manera planera a “menjar
de per vida”. Això si que no és just. Així hem d’anar a millor i les llibertats
del funcionariat no són negatives. Imaginem-nos una mestra preocupada pel que
passa fora de l’aula i amb la necessitat de tenir la ment en el que hi passa a
dins. No crec que fos massa positiu pels infants, potser pitjor que no seguir
el fil del temari a la perfecció. Però alhora que respectem les llibertats dels
funcionaris cal ampliar els drets bàsics per a tothom, o bé amb una renda bàsica
o altres, perquè els favoritismes en funció d’un perfil amb capacitat de
superar un examen i l’oblit de les persones que no el fan, no és justa, i
tampoc és qüestió de buscar l’examen més fàcil a superar, sinó que amb els
drets bàsics no es juga i estem en un context on s’està jugant i molt.