Helena Solà i Salvatella

ELECCIONS. Falta només una setmana per les eleccions i tinc la sensació que d’eleccions només n’hi ha a Barcelona. La televisió pública catalana exerceix de televisió local de Barcelona tot i que reconec que el que passi a la capital on per primera vegada a la història hi pot haver canvis, esdevé d’una gran importància. La campanya a la ciutat comtal és de més bon portar que en un poble petit on el ciutadà es creu amb el dret de dir-te a la cara tot el que pensa i retreure’t allò que li vas prometre i que no s’ha fet. Som exigents per naturalesa i ens creiem que el nostre vot és decisiu. Està bé que sigui així però no tot s’hi val. Això és com quan estàs dins una associació i et creus que per pagar cent euros l’any tens tot el dret a maltractar la gent que hi treballa o a exigir que aquesta quota tingui un retorn per mil sense cap més implicació. Però com sempre, el client, l’associat, el votant té la raó i un ha de callar i baixar el cap per no dir el que et passa per la ment. 

RENFE. La Renfe m’ha jugat una mala passada aquesta setmana amb retards i sense donar explicacions. En un moment de crisi, entenc que la informació és pels que ho arreglen, el menys prioritari però et quedes del tot desprotegit quan anuncien que no hi ha trens i ningú et fa cap previsió de quan es pot normalitzar la situació. L’endemà del caos, el conseller del ram exigia inversió i responsabilitats. No sé a qui ho deia perquè a hores d’ara ja no sabem qui és el responsable de què donat els diferents factors que hi intervenen…renfe, adif, foment, generalitat…Començo a pensar que el traspàs va ser només un canvi de codis de la web per poder penjar els horaris a la pàgina de la Generalitat. 

VETERINARIS. Aquesta setmana m’ha impactat el programa Veterinaris. El concurs estètic de gossos, l’educador de gats, el cuidador que es deixa llepar per un gat mesquer i el que porta una serp embolicada sota la jaqueta perquè va amb moto al veterinari… No segueixo habitualment aquest programa però si esperes Polònia, te l’acabes empassant. La conclusió a què vaig arribar no és més que un tòpic fet realitat…hi ha gent per tot, però vull creure que això no és el més habitual.

LLORCA. El terratrèmol de Llorca m’ha fet pensar amb la tragèdia del Carmel i sobretot en el pensament que ni a casa un pot estar tranquil. La sensació aquella que quan arribes després d’hores de carretera o d’estar sotmesos als riscos quotidians, tanques la porta i respires a fons pensant que un cop a casa ja ets lluny de tot això…que fins i tot això pugui fallar et fa sentir una mica desemparat. No m’estranya que una de les reaccions hagi estat la de fer les maletes…

I per acabar…una cançó d’Anna Roig

http://www.youtube.com/watch?v=WU6Tv4lXw2k
 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!