Helena Solà i Salvatella

Publicat al bisetmanari HORA NOVA el 13 de juliol de 2010
Dissabte a Barcelona es respirava catalanisme per tots els racons. T’acostaves a un aparador i senties que al teu costat hi havia persones que parlaven com tu. Això no hauria de ser estrany en un país normal però tots sabem que anar a Barcelona és sovint sinònim de canviar d’idioma si volem que se’ns entengui. No sempre, però sovint és així.

Ja de ben d’hora al matí, es traspuava aquest ambient festiu que havia de culminar a la tarda. Entrant per la Meridiana a banda i banda hi veies banderes catalanes. No moltes, però déu ni do. També alguna d’espanyola i alguna d’holandesa fent referència als equips que s’enfrontaven l’endemà a la final del mundial. Cap a les quatre de la tarda, el reguitzell de gent que pujava el passeig de gràcia cap amunt en direcció a la Diagonal amb l’estelada o la senyera en forma de capa era constant. Ni la calor va fondre les ganes de fer una marxa en favor dels drets d’un poble. Sort que existeixen les càmeres i que en la memòria quedaran les imatges d’un passeig de gràcia col·lapsat de gent que es desbordava cap als carrers del costat i als paral·lels. Fotografies que parlen per si soles i que contrasten amb el que ens volen fer creure des d’alguna òrbita espanyolista. Si n’hi havia un milió cent o un milió i mig, no ve al cas. És difícil comptar-ho però ningú pot obviar que alguna cosa passa. Les interpretacions poden ser tan diverses com es vulgui però hi havia un denominador comú que no era cap altre que el dir no a una involució del que hem aconseguit fins ara els catalans. La gent gran sap més que ningú el que hem suat per ser on som i encara que els polítics no hagin sabut gestionar la nostra empenta, això no vol dir que no hi sigui. Zapatero encara no ha obert boca del que va passar dissabte, no deu saber ni què coi dir però sí que parlava de la victòria de la selecció espanyola just després que s’acabés el partit. I ho havia de fer és clar, però hores abans ja havia d’haver valorat el problema que té amb Catalunya. Algú deia que fer veure que no tens una malaltia greu, no vol dir que no la tinguis. Ni José María Aznar va aconseguir augmentar tant el número d’independentistes perquè aquesta vegada també hi ha ajudat el PSOE. El recurs a l’Estatut del PP i les mentides dels socialistes espanyols (“apoyaré el Estatuto que apruebe el Parlament de Catalunya”) han dividit la societat que viu a l’Estat espanyol. L’èxit de la manifestació és en part a la voluntat del president (i de tots els expresidents que de seguida van apostar per ser-hi). De tota la polèmica pel lema n’extrec la voluntat de participar-hi. Amb tots els defectes que pugui tenir i malgrat no servir-li per continuar essent president de la Generalitat, ha hagut de ser algú no nascut aquí el que una vegada més es posi davant per defensar sense complexos aquesta injustícia. Dubto que un president d’origen cent per cent català hauria tingut nassos de fer-ho per la por al que diran.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!