Irlanda ha votat NO al Tractat de Lisboa. Qui els manava fer un referèndum…? Aquesta sembla ser la crítica implícita a Irlanda, enlloc de preguntar-se per què portem 5 referèndums (3 en els darrers 3 anys) amb resultats negatius cap a la integració europea.
Sembla que la crítica a Irlanda és haver fet un referèndum, com si preguntar a un poble què vol fer fos un problema, ja que no té prou informació per saber què li convé. Cert, el NO d’Irlanda és un contratemps per Europa, però des del punt de vista democràtic em sembla més greu que no hi hagi referèndums a França i Holanda. En aquests països van haver referèndums per la Constitució Europea i els seus ciutadans van votar NO, i ara els seus governs donen suport al Tractat de Lisboa, que no és substancialment en elements clau que van moure a votar NO als francesos i holandesos, sense fer una consulta popular entre els seus ciutadans per saber si han canviat d’opinió: com van dir que NO una vegada, ara millor no torna-li’s a preguntar, no sigui cas que tornin a dir que NO.
Tinc a més una sensació molt extranya respecte a Europa: sóc un fervent europeista, però cada vegada m’agrada menys aquesta Europa. És un club de 27 estats, on cadascú defensa únicament els seus interessos, i és incapaç d’anar a la una en temes clau com diplomàcia, seguretat exterior, immigració, recursos energètics, fam mundial o canvi climàtic. Moltes reunions, cimeres i declaracions conjuntes, però poca acció conjunta, coordinada i única. És una Unió Europea que es percep com a llunyana, freda, funcionarial, amb un excès de zel regulatori. És una Europa que a més no reconeix al català com a llengua oficial, mentre sí que ho fa amb altres llengües molt menys parlades.
Dit això, penso que el Tractat de Lisboa era (és) un avanç, ja que permet una presa de decisions més àgil a futur, evitant minories de veto o bloqueig. Però per la resta, qui ho havia de dir, quanta més Europa millor, però quanta menys Unió Europea com aquesta, millor. Back to basics, tornem als objectius fundacionals de la Unió Europea. Malauradament, 27 estats amb interessos molt divergents i una cort interminable de funcionaris europeus ho impedeixen.
Salvador Garcia, Economista
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Aquests dies estem vivint possiblement l’escàndol democràtic més gran que han vist 57 anys d’Unió Europea. França i Holanda van rebutjar la Constitució Europea en referèndum. Quan es reforma lleugerament la Constitució i se li canvia el nom (Tractat de Lisboa) la manera de que s’aprovi és no sotmetre-la a referèndum enlloc, excepte a Irlanda on és obligatori constitucionalment refrendar-la. Que no es sotmeti a referèndum a Espanya el tractat de Lisboa encara és mínimament justificable donat que els espanyols van aprovar la Constitució Europea. Però que s’aprovi per via parlamentaria en els països que van rebutjar la Constitució, i en països que ni abans ni ara han celebrat referèndums, dóna al tractat de Lisboa una nul.la legitimitat democràtica. Que el tractat es rebutgi en l’únic país on ha passat pel veredicte de les urnes sembla que no fa canviar d’actitud a cap dels líders europeus, únicament preocupats en trobar alguna manera de tirar endavant el tractat sense tenir en compte per a res la opinió dels ciutadans als quals se’ls aplicarà.
Ara bé, no estic en absolut d’acord en que la gent digui que el tractat de Lisboa conté els mateixos elements que van fer dir No a francesos i holandesos, perque cada persona va dir No per raons diferents. Cada persona és un món i ni els francesos son un ramat de bens ni els holandesos un ramat de cabres.