A vegades escric/ A veces escribo/

 Ostres m’he dit avui, sense esma ni fums…

 la tardor ja s’ha imposat a la ciutat.

 I jo tinc el pis buit ni maletes ni despertadors.

 La Barcelona bruta avisa de noves crisis.

 Jo tinc el desastre desordenat dins meu.

 I amb el cafè faig glup glup mentre hi ha formigues dins el meu estomac.

 I la por colonitza els meus dits.

 No escric ni penso. Soc com tots.

 Soc una més al metro.

 I jo vull una parada de metro dins casa per sortir i respirar.

 Les sabates estan amagades amb guants i bufandes .

 I només tinc ganes de posar-me aquell barret gris i estimar-te ,

 sota la neu tòxica de barcelona. 
 Veig uns ulls verds que em diuen res i em diuen massa.

 No tinc maletes ni un cor.

T’han prohibit escriure paraules i què és l’estil? L’estil és el gran secret de l’autor com diu el meu company Barthes. Una universitat okupada i una biblioteca arrebossada de paraules que només, avui, i avui, les vull ensumar. La paraula la meva gran amiga i enemiga. Es així, qui va dir que escriure fos tan fàcil, és  un laberint, és un misteri i sinó pregunteu-li a Borges, per què aquella biblio tan fosca. I avui ,només avui ,m’agradaria perdrem en aquell laberint de llibres i balla ,balla amb la Laura i trobar-te a tu, només a tu ,només a tu ,amb els teus ulls verds que em demanen tornar a començar, de zero. I recuperar l’amelie que hi ha dins del meu ordinador i posar-me aquelles botes que em fan sentir l’asfalt de floretes que trepitjo sola i amb tu, tu amb mi, i jo sense ninguna de les tres. Potser avui és el principi de tot, quina frase tan mitificada, però a vegades a la vida, has de tornar ha començar per entendre una nova eterna tardor. Segona part, RUPTURA BCN. El cicle tornar a començar i jo em torno a trobar entre pluges i sols estigmatitzats. I la línia 10 s’està construint ja a casa, passatge, benvinguts!!!