A vegades escric/ A veces escribo/

Paraules trencades/ Palabras rotas

14 de novembre de 2015
0 comentaris

UN BON FINAL

F100007646

Un bon final mai es va escriure. Agafes aquella avió que et portava lluny de tot. De tot i de mi. La Laura agafa la bossa, només li queden unes sabates i un vestit que mai va estrenar amb tu. Un final. un principi. És el ritme de la vida. De la teva, de la meva, de la del propi Deu. I segueixes, camines sola pels carrers de Barcelona. Avui no apuges el cap però notes el ritme. El dolor sempre acaba passant. Només cal escoltar-lo i fer-lo teu. Punt i coma. Sempre hi haurà un paràgraf més. Les gardènies il·luminen i tu encara no ho saps. Et dius Laura Garnuda i encara has de fer molt. Un vol que no agafares mai, i que mes dóna si et tens a tu. Balmes està buit. Les 4:00 i tu segueixes sense saber cap on vas, gires cap al carrer paris. Et pares. Respires. Mires la bossa on t’han abandonat els teus somnis. Només cal que tornis a caminar. Posa’t aquelles sabates que no vas poder estrenar amb ell. I estrenar-les només per tu. Rodola per passeig sant joan i escolta aquella cuina, escolta el so dels teus talons combinats amb aquella cullera de fusta que només tu sabies remenar. Perquè sí, Laura la vida es remenar, i saber combinar per treure la recepta perfecta. La recepta de la vida. El fred comença a impregnar-se sobre la teva pell, veus un avió volant per un cel massa contaminat, i ell és a dalt. Un cor oblidat i recordat. No deixis aquell tango, el que et va portar a trobar espècia. Aquell ingredient que et fa tenir aquell toc. Només el teu. Un chef. Un davantal, i comences a escoltar el 1,2,3 com balla en el teu cap, aquelles receptes que un dia vas enterrar.. Punt i coma, perquè recorda que mai es va escriure un bon final.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.