A vegades escric/ A veces escribo/

Paraules trencades/ Palabras rotas

25 de febrer de 2016
0 comentaris

UN BALL EN SILENCI

R09-02-14 - commercial - (Royal Academy of Dance, Singapore) 090812

Sento un puny . Un gir, dues voltes i el ball comença. Barcelona ronda quieta, atapeïda. Un ball en silenci. Només tu el saps porta per dins. Un cor trencat. No et queda res. Camines sense sentit. No busques res perquè no tens res. Un cor esquinçat. I tu ja no saps qui ets ni amb qui balles. Tot gira per una ciutat cada cop menys teva. Et veus en aquell escenari. Només es podia sentir la teva respiració. Compàs a compàs. I aquell piano que ja no hi és. Una casa abandonada amb fantasmes que ja no et molesten Un músic i una ballarina. L’equilibri perfecte. I el 1,2,3 funcionava. Les teves ballarines volaven sobre la fusta i el teu vol era el que havia de ser. Et veus ara sobre aquest asfalt, enlluernat i no sents res. Ni dolor, ni cansament. tot és buit. No pots fer més voltes perquè no escoltes el ritme i no el trobes. Has enfonsat una Laura. L’has enterrat sota quatre notes que potser qui sap ja mai més ballaràs. Ell  va marxar amb la seva guitarra i tu et vas quedar aquí plantada a que la vida et sorprengués, i res s’ha mogut. Tu quieta i un tutú penjat. No et puc treure del meu cap. Aquella Laura que em recorda que no vam tenir un final, ni tu ni jo. Agafarem el vol. Ens donarem la mà, si cal. I escriure la teva història per poder sortir d’aquest cementiri ple de vius. No ballaràs però em cuinaràs. Tornarem a rondar per la costa, on un dia ens vam riure de la vida perquè era més fàcil que ara. La por se’t menja i a mi se’m paralitzen les mans. Un cor i dos cors farem el compàs perfecte. El ball no s’acaba aquí, Laura. El ball segueix, diferent, notes que no coneixies te les posaré de carà i tot almenys esdevindrà un xic més fàcil. Veus la casa buida. No hi ha retrats recordats. I t’agafo la mà. Farem un dol. I te’l curaré. Tres culleres de fusta, i què? Et queda una i la farem voltar , encendràs aquells quatre fogons. Barcelona no és teva ni meva. No és l’escenari perfecte. No és el moment de fer el ball en l’eterna ciutat. Agafarem el cotxe i et faré quedar per la costa, la brava, on respires i agafes aire. I et veuré altra cop somriure. Ara, para’t, i escolta’m, un ball mai s’acaba fins que no s’escriu la nota final, i jo he decidit no posar cap punt . Els quatre fogons comencen a cuinar-se i tu hi has de ser, penja el tutú i agafa aquell davantal que ens portarà a acabar aquell primer ball que mai vam ballar, ni tu ni jo. Compàs i sal amb pa amb tomàquet. De moment començarem amb un raig d’oli. I seguirem…sense receptes.

 


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.