A vegades escric/ A veces escribo/

La revolta ha encès els carrers de Barcelona. I de cop el meu cor fa un salt. Un passat i una tombarella. Un t’estimo en silenci. Quan de sobte un crit em ve el cap i penso en una platja massa decantada cap a tu. Un somni inesperat on tot tenia el seu sentit, i ara només es barreja entre borroses paraules trencades. Un nou gir inexplicable es presenta davant meu. No sé cap on vaig ni amb qui però ara m’assec i respiro. Puc veure uns ulls verds mentre les paraules de Laura em diuen que tot està bé que ja ho tenim. Una nota de do re mi fa i ja som aquí. Una llibreta per estrenar, unes noves síl·labes que es desprenen per no dir res. Però tu saps que sí. I pensava que tu eres la certesa plena de tendresa. Em pica un mosquit. El teclat està groguenc. Ella encara t’estima. Em menjo un kiwi. Et veig passejar amb un vestit blanc trencat mentre comptes els minuts d’ebullició d’aquella recepta que una avia et va ensenyar, mentre tu només et miraves un davantal que ara només està dins la teva maleta. Em vas dir que mai tingués por, i això he fet. Un pas endavant. Sense mirar enrere. I aquí em trobes només teva. Unes escales que em trobo per Muntaner i la cantonada no me la se. I què més dona si enllestim les maletes. Tot queda tancat. Ara només calen les paraules per fer-te un bon ball i menjar aquell pollastre amb sucre que mai em vas cuinar, mentre tu parles de mi i jo goso fer la teva història. La nostra.