A vegades escric/ A veces escribo/

Paraules trencades/ Palabras rotas

9 de març de 2016
0 comentaris

COLLSEROLA EM SUSPIRA

amor-arte-camara-chica-Favim.com-1581457

Somric mentre oloro com la primavera avança. Un hivern passat i oblidat. Un any més. Fa cinc anys vaig fer la última volta per sempre. Les sabates abandonades pel carrer Balmes van desaparèixer. Tu me les vas agafar i em vas dir mai més tornaràs a ballar sola per Barcelona. Tenia un cor trencat i tu vas recollir els bocins mentre la ciutat em semblava més càlida, i les pessigolles van aparèixer. Erets tu i ningú més. I ara pujo per major de sarria i em pregunto quin va ser el punt on tot va canviar. A on em vaig deixar? On vaig plantar a la que ja no soc. Woolf em crida i em recordar aquella habitació on les paraules es van quedar per sempre més. Avui no hi ha Laures ni esperes. Avui sóc jo. La que escric, la que em veig, la que respira. Roma em troba mentre jo m’amago d’ella. Un cafè i uns ulls verds. No em busquis ni m’esperis, avui no vindré a sopar. Agafo aquell mirall, i em veig. És el que necessito. Trobar-me i agafar fort els somnis perquè per les nits no s’escapin. Un , dos, tres tinc el ritme i això és el que cal. Una escriptura receptiva mentre el teclat s’està tornant groguet de tanta trencadissa emparaulada. Pujo collserola. Veig la muntanya màgica que sempre m’espia. Arribo on havia de ser-hi, aquí a munt. I ara sí que ho veig tot clar. Ets tu i ningú mes. El ball que vam acabar, amb una volta i un sí vull. Ja no hi ha mirades cap enrere ni places retrobades. Les sabates van quedar en una cantonada on les nits volien un tango. Una llimonada i la matinada es freda. Agafo aire i veig una Laura que em somriu de reüll, una Amelie que plora desconsolada perquè mai més podrà tornar a ballar, i veig a la Cleòpatra que vola per la nocturna Barcelona, no li queda res, només un tumor i molt per desprendre. Us veig i em ric pensant que almenys us he fet criatures meves. Us he posat un nom, us he vestit, us agradeu i us puc mirar perquè em parleu, i jo quan puc us escolto. Collserola em sospira les paraules i jo les miro. Una Barcelona avorrida perquè no ha tingut hivern, i ara plou mentre la primavera dóna la benvinguda. Veig com la castanyera desfà la seva paradeta i em diu fins l’any que ve. Tot comença a tenir el seu ritme i jo el meu estil. Ho veig més clar perquè mai m’he tret aquelles ulleres que un dia algú em va ensenyar a portar-les i a fer-les servir. Cinc anys ja han passat des de que tot va fer un punt de gir i l’esqueleta de la meva vida va fer un salt de pàgina. Ara només caldran cinc anys més per acabar la teva pàgina, la d’una Laura que avui ser que farà l’últim ball. Només caldrà llegir-la, i us acabarà absorbint com fa cinc anys em va passar mentre deixava unes sabates pel carrer Balmes, i et vaig a trobar a tu i a ella. Tot es va fondre en aquell punt i tot va començar.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.