A vegades escric/ A veces escribo/

Vaig entendre que calia una carícia. Ets tu o sóc jo. Un camí s’enfonsa per un carrer que ja no serà mai més el carrer princesa. Voltes i et creues. Fas un espagat en forma de peix, i jo em quedo sense bíblia .Què ens queda? Res.

Una ciutat perduda i em quedo en blanc. No hi ha fum, no hi ha esma. He perdut la ploma. Un anell. Un compromís. Un sí vull. Una magdalena recoberta de xocolata blanca. Un conte perdut. I una ballarina que vola com una Colometa apunt de fer aquell crit. T’han negat la paraula, t’han negat allò que es diu llibertat, o ens fan creure que encara la tenim, jo fa temps penso que no existeix. Amelie i Cleopatra dues bales perdudes que volten sobre el meu pis i que no volen deixar de caminar. Encara i només encara, pensaré en com i quan ho començaré. Escriure, no escriure, que més dona si la llibreta s’ha colat entre un cafè que ja no bull. 6:am tinc roba estesa i un cor perdut. Una Laura que ja no recordo el seu cognom ni a qui va estimar. Un editor i una escriptora i per què no? Una ballarina accidentada. Em dic Amelie i tinc una cama esgarrada. Un Joan que no estima. Una Cleopatra amb un vestit d’escàndol que es treu els talons quan torna a casa després d’haver escoltat la nit. I una mort a punt d’arribar. Una cançó que em fa recordar que sí, sí que ho haig de fer. I un pim pam pum. Em trobo amb el senyor de la barba blanca que em jutjar. Disculpa’m, jo no pretenia ser Baudelaire per Barcelona.