Nits negres hi ha a tots els pobles. Però sí, per què no dir, que aquesta nit ens ha deixat a tots muts. Paralitzats. Impotència. La violència mai ha estat amiga del silenci. Un silenci que avui respira Paris. Bales i més bales. Innocents que mai parlaran. Perquè senyors aquesta és la guerra del silenci. Una nit negra. Uns que anaven a resoldre els seus problemes, amics que anaven a gaudir d’un divendres qualsevol, amants que es devien una cita, famílies que es reunien després d’una setmana de quotidianitat. Un testimo al cel s’haurà quedat. I què els ha quedat? La ràbia irracional d’uns condemnats a matar. Hi ha nits de tots colors. La d’ahir va ser una nit negra. Sabem que cada dia moren nens, pares, mares lluny d’Europa però quan ho tenim a prop. Ens toca perquè el perill el sentim més a prop. I per això ni som més dolents ni ens oblidem de les guerres que es fonen en altres indrets. Però avui ens ha tocat. A mi m’ha tocat. A tu t’ha tocat. Perquè senyors si la mort ja és irracional, morir en mans de la violència és la màxima irracionalitat de la vida. Avui demano que ballin aquestes ànimes que ahir es van fondre els seus somnis, les seves esperances, i fem que els que tenen el poder apaguin aquesta ira, aquest assassins sense nom.
13N una nit negra ha quedat sobre la Torre Eiffel, no deixem que hi hagi més nits com aquestes. Només ens queda demanar un silenci de reflexió, perquè la violència torna a aparèixer i ja sabem que les guerres no van en lloc. Je suis Paris. Avui no ens amaguem i deixem que balli el ritme del dol, i recuperem l’alè per dir no a la guerra del silenci.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!