Egunkaria lliure!

(Crònica del 6 al 8 de març de 2006)

Com era d’esperar, aquesta setmana ha estat prolífica a la casa de Campo. Ben prolífica. Fiscals stressats remenant caixes a la recerca de papers extraviats; proves que no apareixen ni apareixeran, una aturada dels processats per sumar-se a la jornada de vaga i la tortura a la palestra de bell nou. No és poc per només tres dies de sessions.

Els paperets del fiscal i les proves que no apareixen

Amb tot, la `notícia’ de la setmana és que “no hi ha proves“. O si més no… no apareixen. Estava declarant Xabier Alegria (“el ministre d’ETA” segons El Mundo) sobre la seva pertinença o no a KAS i fiscalia i tribunal adduïen un informe policial que “ho demostraria”. Fins aquí rai. L’advocada, com qualsevol advocada del món, sol·licita veure la prova. Per  veure què hi diu i sotmetre-la a contradicció. Però la prova no hi és. 10 minuts de pausa. I segueix sense aparèixer. El fiscal demana 50 minuts més de recés. I és ell mateix qui -mans a l’obra amb el seu equip- intenta trobar-la. Reapareix ben empipat. “No hi és” diu “però jo l’he vist”. I és de Dret Universal que el què no hi és “al sumari no està al món”.

Una hora després l’escena es repeteix, en aquest cas amb el ciutadà basc Xabier Arregi. Les proves també s’han esvaït. Els efectes colaterals d’un sumari pèssimament instruït per Baltasar Garzón.

“Somos de Inxtaurrondo y te vas a enterar”

Aquesta setmana, a més, la xacra de la tortura va reaparèixer en forma de testimoni en les paraules de Xabier Alegria, detingut i empresonat tres vegades els darrers 5 anys (casos Udalbiltza, Ekin i Egunkaria). Només va firmar una declaració autoinculpatòria a la darrera detenció contra Egunkaria. I aquí hi ha una sola pregunta retòrica…

Si en les dues primeres detencions practicades per la policia espanyola no ha declarat, perquè ha declarat -contra la seua voluntat- en la tercera davant la Guàrdia Civil?

Qui s’atreveix a redactar les conclusions d’aquest sil·logisme aristotèlic tan lògic i obvi? Respont Alegria, precís i concís, furgant en la pròpia memòria davant un tribunal que escolta en silenci:

“Aquesta vegada estàs amb la Guardia Civil i t’enteraràs”, “En un moment del trajecte a Madrid obren la porta de la furgoneta i m’etziben que és millor que intenti escapolir-me perquè no sé el que m’espera» «Només començar l’interrogatori em diuen: `No et facis l’heroi, perquè aquí no hi ha ningú que aguanti» «Un d’ells alardeja de ser el que `es va endur per endavant’ a Gurutze Iantzi i el que va estar amb Unai Romano” (detinguda morta a comissaria i jove torturat basc) «Amenaçaven amb detenir ma companya, i que si jo no declarava ella hauria de passar per això» «A la segona sessió, quan els vaig dir que no pensava declarar, em lligaren els braços i les cames a la cadira i em van aplicar `la bossa'”, “Assajàvem la declaració tres vegades, ells sabien les respostes que volien, i era impossible sortir-se’n”, “Hi havia noms que havia de dir, expressament posats, per a incriminar-los»

Això és el que va ressonar a la Casa de Campo. No és cert? Qui creu que un militant, per dir-ho això, arriba a un interrogatori i ho diu tot? S’ho pot creure algú?… Fa molts anys, Ramon Cotarelo a El Periódico de Catalunya va deixar escrit: “aquests etarres, que a la segona hòstia ja canten…” . Com a mínim les reconeixia. Les hòsties, vull dir…

Però, la pregunta cabdal. Què és el què pensa la societat d’aquest teatre d’opereta, on els judicis són de timbal i pandereta. Passin i vegin com es fa passar la víctima per botxí, teledirigint el que cal pensar –Noam Chomsky dixit- a cada instant:

La Razón intitulava. “Una lletrada d’EKIN pretén invalidar una important prova de càrrec contra Alegria”. Bona aquesta primera. Zulueta no és pas d’EKIN, defensa un client acusat de ser militant d’EKIN. I a més subtitulen: “Zulueta va voler fer creure que el tribunal havia extraviat diversos documents”. Arantxa Zulueta no va fer creure res: simplement ho va demostrar amb tots els i ets uts. I el propi fiscal ho va reconèixer lacònicament emprenyat mentre se li enfonsava el món sota els peus: “No hi són”. I punt.

El codi deontológic no suportaria més sotracs. Però la realitat és una altra. Com deia Maite Soroa a `Gara’ el titular més adient des del rigor i la veracitat seria: “El fiscal pretén fer creure que existeixen uns papers que no estan”. O com  a mínim no estan a les piles de caixes i papers que s’amunteguen a l’Audiència Nacional contra persones compromeses i actives, el compromís i activitat de les quals són públics i es fan a plena llum del dia.

Ja posats, absolutament subjectiu seria el nostre titular però: “AGUR, MONTESQUIEU. L’Audiència decideix suspendre el judici i condemnar els processats a 100 anys de presó, revisables cada 3 anys segons bufi el vent i fins que ens roti. L’Estat considera la decisió una nova victòria de l’Estat del Dret”.

I per reblar el clau de l’ètica periodística, a’La Razón’ els proposem: “Alegria enfilarà el camí de la foguera malgrat les proves de bruixeria són pura superstició i els funcionaris de ZetaP són uns inútils”.

Són les coses que passen. Quan tot és ETA. I a sobre es pretenen demostrar.

I a sobre es preten demostrar amb proves. Amb proves que no apareixen.

Ni apareixeran, és clar.

Demà seguim.

Pd. Gràcies a totes i tots pels comentaris d’ànim. Ja ho trobarem algun dia, que diuen pels pobles i comarques.

PD2. El ressó del succeït la setmana passada al País Basc, amb la mort de dos presos, va arribar fins a barcelona. Tots els treballadors i treballadores del Centre Cultural Euskal Etxea van decidir secundar unànimement la vaga per protestar per una política penitenciària pensada i repensada com a càstig i venjança. En els darrers 1.000 dies, ja són quatre els presos morts. Sota una política dissenyada el 1987 per un senyor que és diu Enrique. Enrique Múgica. I és l’actual Defensor del Poble. 🙁

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!