Egunkaria lliure!

per la llibertat d'expressió, ni sordes ni mudes ni cegues

20 de febrer de 2008
3 comentaris

[Egunkaria] Veus catalanes contra el silenci

Avui, en Josep Maria Terricabras, en Marti Estruch o en Toni Strubell es fan ressó del cinquè aniversari del tancament d’Egunkaria. A més, la Directa entrevista a la contra Martxelo Otamendi, entre moltes altres veus solidàries contra el silenci. [A l’interior, hemeroteca]

Mail Obert | Vilaweb
per Martí Estruch Axmacher dimecres, 20 de febrer de 2008

Egunkaria, cinc anys silenciat
El silenci és un bé cada dia més escàs i més preuat. Tots l’evoquem, mentre avisem pel mòbil a casa que arribarem cinc minuts tard i tenim l’ipod enganxat a l’altra orella per ofegar el brogit dels cotxes. En canvi, a ningú no li agrada que el facin callar. Tant si ho fa un pare, un mestre, un jutge, un policia o la borbonalla heretada del franquisme, no ens agrada. Fer callar l’altre sempre és el recurs fàcil de qui té més força que no pas raó. Al País Basc, avui fa cinc anys justos que van fer callar un mitjà de comunicació: el diari Egunkaria. L’únic diari que aleshores es publicava en èuscar seguia les passes d’Egin, Egin Irratia o la revista Ardi Beltza, també clausurats.
Com totes les actuacions que impulsa l’Audiència Nacional espanyola i protagonitza la guàrdia civil ídem, el tancament d’Egunkaria es va dur a terme amb totes les garanties judicials i democràtiques que pot oferir l’estat espanyol a principi del segle XXI. Cinc dels detinguts, periodistes i persones amb prestigi entre la societat basca, van denunciar tortures. El director del diari, Martxelo Otamendi, no es va mossegar la llengua i va ser explícit en els detalls. El Relator Especial de les Nacions Unides hi va donar crèdit i va recollir les denúncies en un informe, però el Ministeri d’Interior espanyol hi va respondre amb una querella per denúncies falses i injúries i calúmnies contra la guàrdia civil. El mecanisme de defensa habitual.
Els arguments per a tancar el diari tampoc no eren gaire sòlids. De primer fou acusat de formar part de les empreses controlades per ETA i, alguns dels directius, ho foren d’emblanquir diners per a l’organització armada. Per manca de proves, finalment l’acusació és ara que el diari era un instrument d’ETA i que va incórrer en irregularitats econòmiques. La fiscalia mateix no hi va veure prou indicis i va demanar d’arxivar el cas, però l’Audiència l’ha tirat endavant. Encara no hi ha sentència, si bé les recents condemnes dels implicats en el sumari 18/98 o de l’ex-president del Parlament, Juan María Atutxa, deixen entreveure per on poden anar les coses, per no dir els trets.
El tancament d’Egunkaria va provocar una gran reacció al país Basc, amb repercussions internacionals incloses. Molts hi van veure un atac encobert a la cultura i a la llengua i Sant Sebastià va viure una de les manifestacions més multitudinàries que es recorden, en un país amb llarga tradició de protestes al carrer. A Catalunya, les expressions de suport van ser superiors a les habituals. Cal dir que els treballadors d’Egunkaria van continuar traient cada dia un diari en èuscar al carrer, de primer sota la capçalera provisional d’Egunero i, després d’una reeixida campanya de subscripció popular, amb l’actual Berria. Fins a la pròxima escomesa de l’aspirant a premi Nobel o algun dels seus col•legues.  Raimon canta tots els colors del verd del País Basc. La cançó ressona, el verd persisteix, però cada dia hi ha una part més gran del país que resta silenciada. Els tanquen els mitjans de comunicació i els prohibeixen de presentar-se a les eleccions. No poden opinar públicament i no poden expressar-se políticament, que figura que són dos drets fonamentals. Després d’anys de reclamar que la veu de les urnes fes callar la veu de les armes, els tanquen les urnes.

Hipòcrites. Però una majoria silenciada no serà mai silenciosa: no hi ha pare, ni mestre, ni jutge, ni policia, ni borbonalla heretada del franquisme que la faci callar. Avui, per a ajudar a trencar els silencis imposats, hi ha concentracions en record del tancament d’Egunkaria a la majoria de municipis bascos, a les vuit del vespre. A Barcelona, una concentració solidària a la plaça de Sant Jaume, a la mateixa hora.
•••
[El Periódico de Catalunya]
Cinc anys sense ‘Egunkaria’
JOSEP-MARIA Terricabras
Avui fa exactament cinc anys del tancament del diari basc Egunkaria. El 20 de febrer del 2003 es van produir detencions ràpides, per sorpresa, de responsables de l’empresa. Es va precintar el diari i se li van embargar els béns per un període de sis mesos, que van ser prorrogats tres vegades més. S’acusava Egunkaria de formar part del conglomerat empresarial controlat per ETA. El juliol vinent també farà 10 anys que es va tancar un altre diari basc,Egin, per suposada col.laboració amb banda armada.Alguns detinguts d’Egunkaria van denunciar agressions i tortures. La premsa es va fer ressò de tot plegat.
En general, però, la premsa es resigna, incomprensiblement, al tancament de la premsa i, en alguns casos, n’està contenta. Tal com la majoria dels partits polítics no protesten quan es prohibeixen partits, sinó que hi estan a favor. Els uns i els altres no semblen haver entès que els atacs a la llibertat dels altres ens afecten a tots. O potser es pensen que l’única llibertat que val és la prò- pia. I no s’adonen que la seva tam- bé és una llibertat vigilada.
Al cap de dos anys del tancament del diari, el jutge va ordenar la liquidació de l’empresa. I, no- més un any després, el fiscal va demanar arxivar el cas: no hi havia elements per anar a judici. Cap excusa, cap compensació. Heus aquí un cas escandalós de liquidació judicial i política d’aquells que no t’agraden, encara que no siguin culpables de res. La policia i alguns jutges tenen el do de l’espectacle i volen fer creure que les seves decisions són urgents, imprescindibles, encara que acabin en fum. En lloc d’investigar bé primer, de moment clausuren i empresonen, per investigar després.
Lamentablement, s’equivoquen sovint. Això no sembla amoïnar- los gaire, perquè l’objectiu ja s’ha complert: l’empresa ha tancat, l’opositor ha estat liquidat.
Avui, cinc anys després, els demòcrates de qualsevol tendència política encara hem de protestar (a les vuit, a la plaça de Sant Jaume) per una persecució política feta en nom de la llei, amb molts fronts oberts i que no tothom condemna. 

[El Punt]
«Egunkaria», cinc anys 
Els dotze encausats temen que el clima polític actual no afavoreixi gens la seva causa malgrat la inhibició del fiscal
TONI STRUBELL.
El dia 20 de febrer del 2003, ara fa exactament cinc anys, es va produir un dels fets més traumàtics en la història recent del País Basc: el tancament del diari Egunkaria . Era l’únic diari en llengua basca. Cinc anys abans el jutge Garzón havia tancat el diari Egin . Però el sentiment de rebuig que va envair la societat basca amb la suspensió d’ Egunkaria va ser molt més fort en tractar-se d’un diari apartidista d’un prestigi indiscutible. 
A Egunkaria se’l considerava, amb raó, un diari seriós de tota la societat basca. Inclús en una ocasió l’aleshores president del PP basc, Carlos Iturgaiz, va presumir d’haver fet incloure Egunkaria entre els diaris rebuts diàriament a la seu del PP a Bilbao. I així com, en tancar Egin , es va circumscriure la indignació en gran mesura al sector de l’esquerra independentista, ara era una ample espectre de la societat i el govern basc en pes –més destacats membres de tota una sèrie de partits– que s’hi pronunciaven en contra.
Les manifestacions de suport al diari, fetes a Sant Sebastià el 22 de febrer i el 18 d’octubre del 2003, van ser de les més massives i transversals de la història basca recent. El fet que alguns membres del consell de redacció d’aquell diari haguessin patit tortures també va ser denunciat per diverses associacions internacionals de periodisme com ara el Grup Midas.
 Avui, cinc anys després, el sumari s’ha anat instruint amb la lentitud que caracteritza el sistema judicial espanyol. A més, malgrat el caràcter «provisional» de les suspensions d’ Egunkaria i Egin , els danys soferts per aquests mitjans ja es veia que serien irreparables. Tot i guanyant els seus judicis, segurament ja no obririen mai més.
Els advocats de la defensa creuen que es confirmarà aviat si el cas Egunkaria arribarà als tribunals o no, i no se’n fan gaires il·lusions. A més, mostren la seva preocupació pel clima polític en què es pugui fer el judici. Es considera que un govern amb necessitat de «castigar» l’esquerra independentista pel trencament de la treva no n’és el millor dels escenaris. Igualment, la falta d’orientació dels jutges, en un temps d’incertesa en les institucions de l’Estat, també ha estat vist com un factor delicat. Però són sens dubte les dures sentències del cas 18/98 –que el mateix govern basc ha qualificat de «desorbitades»– el que més inquieta la defensa.
 De moment són dos els procediments legals que han d’enfrontar els encausats. Per una banda hi ha el sumari pròpiament, i per l’altra un procediment abreujat.
El darrer afecta vuit encausats i té a veure només amb els suposats delictes econòmics del diari. En mitjans madrilenys normalment s’hi refereixen com la «trama empresarial» obeint a la «doctrina» iniciada per un jutge Garzón entestat a veure-ho tot segons un organigrama que neix d’ETA. Malgrat tot, als escrits de les acusacions ja no es fa esment al fet que Egunkaria hauria pogut ser una eina per finançar ETA. Certament, hom no pot sinó preguntar-se com podria finançar un important grup armat un diari en llengua basca que amb prou feines sobrevivia.
   
PART PRINCIPAL DEL PROCÉS
El sumari és la part principal del procediment. Les acusacions aquí són greus: pertinença o col·laboració amb banda armada, que no és poca cosa. «Sona molt gros –diu Xabier Oleaga–, però en els darrers temps s’ha pogut veure que qualsevol cosa la poden considerar col·laboració amb ETA per desorbitat que sembli.» Ara bé, als encausats els preocupa especialment l’antecedent recent de les dures sentències pel cas 18/98 i el fet que es pugui considerar «col·laborar amb ETA» el simple fet d’estar en contra del TAV o defensar l’euskara. «Fa això pro-etarres l’EB de Madrazo o les ikastoles?», és el que molts es pregunten.
El mot «connectivitat» és un terme d’alquimista que l’acusació s’ha empescat per ajudar a extrapolar lligams entre els acusats i ETA. Però els encausats consideren que no hi «ni una sola prova» d’aquesta connexió en 50.000 pàgines de sumari. Anecdòticament però significativament, als escrits de les acusacions en cap lloc no s’hi utilitza l’expressió «la qual cosa prova que», i sí d’altres com ara «la qual cosa indicaria que» o semblants, quan es refereix a dades suposadament inculpatòries. En quin sistema judicial tindria validesa?, ens podem demanar de nou.
La defensa també veu una tendència de les acusacions a criminalitzar tot el que caigui fora de la Constitució amb l’estrany argument que aquesta, i altres lleis orgàniques, ja vetllen pel tema lingüístic, i que l’intent de desbordar-les només pot ser obra d’ETA.
 De moment no se sap quan serà el judici. Falten per presentar els escrits de les defenses després que ho hagin fet ja l’acusació popular i la fiscalia, abans que la sala corresponent fixi els temes del judici oral. Que se sobresegués sempre fou l’esperança dels encausats. També retreuen al fiscal que en el procediment abreujat s’hagués adherit a darrera hora a les acusacions de la ultradretana Dignidad y Justicia.
Creuen que va ser una maniobra del jutge instructor per evitar que s’apliqués la doctrina Botín, amb què s’hauria pogut sobreseure aquesta ramificació del cas.
 Les perspectives amb vista al judici, doncs, no són gaire falagueres. En total, es demanen prop de tres segles i mig de presó per als 12 encausats, més una multa de 235 milions d’euros. L’esperança és l’últim que es perd, però la sensació que les acusacions de tipus econòmic puguin portar a una primera sentència condemnatòria, que després enverinés el sumari, és el que més preocupa els acusats.
 A més, són conscients del «mal moment polític» en què pot tocar fer-se el judici. Malgrat tot, prenen coratge de l’enorme suport social de què gaudeixen i la seguretat que mai no van fer cap activitat que anés més enllà d’allò estrictament cultural i informatiu. Són gent del periodisme i la cultura, mai terroristes.
  
El Punt, dimecres, 20 de febrer de 2008 

Concentració solidària avui a Barcelona 
D. B..  
Sota el lema Cinc anys sense «Egunkaria». No oblidem, no al judic i s’ha convocat avui a les vuit del vespre (20.00h) una concentració a la plaça de Sant Jaume de Barcelona de solidaritat amb els processats en les dues causes obertes contra aquest diari, l’únic que s’editava íntegrament en llengua basca quan va ser clausurat per ordre de l’Audiencia Nacional la matinada del 20 de febrer del 2003. L’acte serà clausurat per qui era el director d’aquest mitjà quan va ser clausurat, el periodista Martxelo Otamendi, que va ser detingut juntament amb tretze persones més, entre les quals hi havia el capellà jesuïta Txema Auzmendi i el periodista i escriptor José Mari Torrealdai. El tancament d’ Egunkaria va generar grans mostres de solidaritat en tots els àmbits de la societat basca. En l’àmbit internacional es van fer concentracions contra la clausura d’aquest diari a Irlanda, Alemanya o l’Estat francès, entre altres països, i especialment significativa va ser la solidaritat manifestada des de Catalunya, on la Plataforma per Egunkaria va editar sota el títol Plouen mentides la versió catalana de la crònica del tancament d’aquest diari. Ara, amb motiu del cinquè aniversari del tancament, des de Catalunya es vol reafirmar aquest suport als treballadors i als processats d’Egunkaria amb l’ acte organitzat a Barcelona. Aquest, s’afegeix als organitzats avui a la majoria de pobles del País Basc i que tindrà com a acte central el que s’ha convocat a la localitat guipuscoana d’Andoain, on el diari tenia les seves oficines. En aquest acte s’ha anunciat la presència de representants del PNB, EA i IU-EB, i també de membres del govern basc i d’altres institucions basques. També hi està prevista l’assistència dels exlehendakaris José Antonio Ardanza i Carlos Garaikoetxea, a més de representants de la patronal, dels sindicats, del món de la cultura, de l’esport i de l’associacionisme. 
•••
[Setmanari Directa, 20.02.2008]
 
Martxelo Otamendi, director de ‘Berria’ 

“Amb l’Audiència Nacional pel mig,
ja es pot ser d’ETA sense saber-ho” 

Ara fa 5 anys, quan esclatava la guerra il·legítima d’Irak, esclatava alhora la guerra il·legal contra Egunkaria, l’únic diari del món escrit íntegrament en euskera. El 2008, la guerra contra Iraq segueix fent estralls. I la guerra contra ‘Egunkaria’ també. La lògica embogida de l’antiterrorisme li demana a Martxelo Otamendi 14 anys de presó. Tot plegat sense l’acusen de ser d’ETA que ell ho sàpiga, sense una sola prova que ho acrediti i sota la revenja d’Estat que va anunciar la sentència kafkiana del 18/98.  

Directa | Andoain
 
A vostès els acusen de finançar Eta?
No.
Que ETA els finança?
No.
Que es reuneixen amb ETA?
No.
Que reben ordres d’ETA?
No.
Que tenen una relació directe amb ETA?
Tampoc.
I aleshores de que els acusen exactament?
És una bona pregunta, però difícil d’explicar. Com es pot ser d’ETA aleshores? Explicar la lògica de la no lògica és impossible. Sempre dic una obvietat: per ser soci del Barça o demanes l’ingrés o et conviden a fer-ho. No hi ha més.
Què ha passat?
Que en la nebulosa del ‘tot és la mateixa cosa’ ja hem arribat al punt on pots ser d’ETA sense saber-ho ni tu mateix. Sense que calgui demostrar-ho ni aportar ni un sola prova, en aquesta desfiguració absoluta de la pertinença a grup armat. A l’Audiència Nacional tot ja és possible. I ets d’ETA sense que es concreti en res. 
L’Audiència Nacional prem l’accelerador de la turborepressió?
Els advocats així ho acrediten: un canvi de fase. En l’etapa anterior, en els ‘afers bascos’, quedava un estret marge de defensa jurídica i sabies dels limitats marges de joc. L’escàndol és que ara ja no hi ha cap marge i la veda és oberta. Han esmicolat el poc que quedava de sistema garantista. Tot s’hi val. I els és igual el recorregut que calgui fer per arribar a la sentència desitjada. 
Per dir que ets d’ETA s’haura d’aportar alguna prova?
En el nostre cas, el jutge arriba a afirmar que el diari no semblava pas d’ETA, però que ho fèiem per dissimular. I nosaltres sense saber-ho! I quan l’acusació és gratuïta, la defensa és impossible. És un acte de fe inquisitorial. Es com dir que et saltes un semàfor en vermell en nom d’ETA i has d’intentar demostrat que no va ser així. No hi ha cap base probatòria. Ho han intentat tot i no han trobat res. 
El proper 20 de febrer farà 5 anys del tancament. Què sent i evoca el seu director d’aquell túnel del temps?
Depèn de cadascú. A mi a vegades se m’oblida. Que estic en llibertat provisional, que em demanen 14 anys de presó, que estic pendent de judici, que Egunkaria és mort. Però quan hi penses: amb indignació. I amb tants dubtes per la falta de garanties i la impunitat que envolta el cas.  
I a efectes judicials com està el sumari?
Pendent d’assenyalar les dates dels judicis. En un sol sumari que han segregat en dos: un procediment abreviat “financer” i un sumari polític, en més de 100.000 fulls. 
Comencem pel procediment abreviat?
Inclou un suposat delicte de frau d’IVA i de inflar números davant el Govern Basc d’IVA. Al servei d’ETA? No pas, ni tan sols suggereixen que el suposadament defraudat aniria a ETA. No diuen ni això. Fins i tot la fiscalia demanava que això és jutgés a Tolosa o a l’Audiència Provincial de Guipúscoa. Perquè era un delicte ordinari que no s’encabia en les competències de l’Audiència Nacional. Ara els demanen a cadascú 26 anys de presó i multes multimillonàries. I fiscalia ha acabat afegint-se provisionalment a la petició de l’AVT i Dignidad y Justicia, en un episodi de connivència fiscal amb les tesis ultres. En tot cas, allò important és que la Hisenda foral i el Govern basc neguen tots dos delictes. És a dir, la víctima del suposat delicte nega el delicte. 
I el sumari polític?
A set persones de la direcció del diari ens demanen entre 14 i 16 anys de presó per pertinença. En aquest cas, l’acusació és només popular, però la doctrina Botin [si només hi ha acusació popular no hi ha judici] té això, que només se li aplica al senyor Botin. La fiscalia addueix que no hi ha cap delicte. 
O sigui l’Estat tanca Egunkaria i cinc anys després diu que no hi ha proves, que no presenta càrrecs i es queda tan panxa-content davant el cadàver d’un diari?
Així rutlla tot. Això és el resum del cas Egunkaria. 
I a vostè li demanen?
Per no saber que sóc d’ETA, em demanen 14 anys de presó per pertinença en grau de direcció. 
La sentència del 18/98 és tot un avís?
A nosaltres sempre ens deien: “el vostre està arreglat”, “allò va ser una bestiesa del PP”. Després de la sentència del 18/98 la gent s’apropa, no ho veu tan clar, i et diu “està fotuda la cosa”.  
I quina lectura fas?
Doncs d’una consigna política prèvia de anem a estomacar-los. I una voluntat de les policies de demostrar qui mana. La sentència del 18/98 no és res més que la plasmació jurídica del ‘A por ellos’. Ja estava prescrita, predictada: no hi ha cap altra lògica. 
I quina és la fulla de ruta de l’Estat?
La socialització de la impotència, la desmobilització i la resignació. Sense dubtes. Aquesta és la lliçó del 18/98. Que facis el facis, portis qui portis a testificar, no aconseguiràs res perquè la sentència ja està feta. Que no t’esmercis a abocar esforços jurídics: tot el que facis no servirà per a res perquè està vostè a l’Audiència Nacional. I ni es despentinen… 
Hem vist el cas Igor Portu recentment amb episodis de trenta versions oficials simultànies i la banalització i justificació de la tortura. Com està la seva denúncia per tortures?
La meva es va arxivar a Madrid, i tenim el recurs presentat contra l’arxiu al Constitucional. La que està més avançada és la denúncia d’Iñaki Uria que s’investiga a Donosti. Per la jutgessa, hi ha prou motius per anar a judici. La Guàrdia Civil ha presentat recurs per a que es jutgi a Madrid i no pas al País Basc. Es veu que a Madrid sempre hi ha cua per certificar que els maltractaments soferts per ciutadans bascos són autolesions. 
A una de les darreres ciutadanes basques que va denunciar maltractaments a l’Audiència Nacional, el jutge li va espetar “Això li expliques als teus amics d’Amnistia Internacional”. Arribareu fins a Europa?
Sí, però amb la mateixa sensació que queden ja pocs jutges ‘pata negra’. Capaços de contradir els estats i dir “qui la fa la paga”. Magistrats que ordenin que li portin proves i no pas paràgrafs literaris i que bandegin la degradació de la instrucció i els principis penals. 
Hem tornat al passat via il·legalitzacions, dret d’emergència i prohibicions?
Lògica de càstig de tots a la presó. Avui ja és el dia on hi ha el major nombre de presos bascos. Tot plegat amb l’avís de Garzon planant, que si es nomena una nova mesa nacional també enfilarà la presó. En la vessant política, la jugada de ZP és de profit electoral. El discurs és “ja els engarjolo jo”. No cal votar el PP per ficar-los a tots a la presó.  
Mana la raó d’Estat finalment?
Aquesta és la conclusió: que és igual qui governi i qui sigui el ministre de torn, la guàrdia civil és qui ordena i mana. Amb Egunkaria això s’ha vist sense embuts. 
I on està la confiança?
En la capacitat d’aquest poble per superar les dificultats. I en que alguna cosa sortirà o passarà. I esperant un nou cicle. Ara estem preparant una campanya de reconscienciació, de recuperar la indignació popular dels dies del tancament. Volem revertir aquest sentiment d’impotència. I, contra tots els elements, anem a guanyar. Perquè ho necessitem. 
•••La propera cita necessària serà dimecres  20 de febrer. A tots els pobles del País Basc hi haurà concentracions de suport, solidaritat i denúncia. Als Països Catalans, com el 2003, també. A Barcelona. El mateix dimecres 20 a la plaça Sant Jaume. A les 20.00 hores. I com 5 anys enrere, contra la guerra a la llibertat d’expressió.  

[Transversal Cat, 20 de febrer]
 
Egunkaria: democràcia on? 
Arran de terra
Avui, fa exactament 5 anys, les bombes contra l’Iraq requeien també sobre Euskaldunon Egunkaria, l’únic diari del món escrit íntegrament en euskera. Per una banda la guerra global del petroli, a l’altra la guerra local contra la llibertat d’expressió. La guerra il·legal contra l’Iraq segueix; la guerra contra Egunkaria, també. 
Recordo fil per randa el col·lapse i malson d’aquella matinada, amb la mateixa perplexitat amb la que avui comprovo que encara no hi hagut ni tan sols judici. Aquest Estat de les coses –aquesta democràcia tan cañi i espanyola, a so de trompeta i pandereta- ja s’equipara per ella sola amb Turquia i Sèrbia a l’hora de clausurar –pel morro i sense cap prova- un diari. Això de sense cap prova no ho dic pas jo: ho diu el mateix fiscal de l’Audiència Nacional que no presenta avui cap càrrec, posem per cas, contra Martxelo Otamendi. 
La història del procés d’Egunkaria és un disbarat permanent que permanentment ens interpel·la. Recordeu la intervenció d’Acebes dient en seu oficial que era “una operació en defensa de la cultura basca”?. Doncs la interpel·lació segueix vigent requerint-nos la prova del set de la baixíssima qualitat d’això que anomenen democràcia: una munió de guàrdies civils entren en un diari, maltracten els seus treballadors, el clausuren amb pany i forrellat i cinc anys després encara estem cercant el seu cacarejat ‘Estat de Dret’. 
Al final, el missatge estatal és la impunitat. Que fan el que els rota com els plau. I només en queden aquelles paraules cartesianes de l’Ovidi Montllor, que van fer seves milers de catalans després del cop d’estat contra Egunkaria del 20 de febrer: “hi ha gent a qui no agrada que es pensi, s’escriga o es parli en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es pensi, s’escriga o es parli”. Mentre el tarannà ens governa i Kafka fa de les seves a l’Audiència Nacional, Egunkaria segueix mort. I per això, contra el vent, hi ha convocada avui una concentració a la plaça Sant Jaume a les 20.00 hores. Per anar-hi contra l’absurd acompanyat, pot ser, per Manuel de Pedrolo: “cal protestar fins i tot quan no serveix de res”.  

  1. Tan de bo poguem escriure i llegir en la nostra llengua sense cap estat imperialista que ens ho prohibeixi i sobretot que tota la gent d’Egunkaria pugui ser lliure per sempre i poder escriure el que pensen sense detencions ni judicis. Tot el meu suport pels treballadors d’Egunkaria. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!