Després de tres dies convulsos al País Basc, on no s’ha respectat ni tan sols la línia infranquejable de la mort de dues persones preses ni el record dels obrers assassinats a Gasteiz fa 30 anys, aquesta matinada (a la 01.00,  a les 02.00, a les 03.00, depenen del lloc de sortida) la cinquantena de ciutadans bascos processats s’han llevat per enfilar de nou el camí de l’Audiència Nacional.

Aquest judici s’assembla cada cop més a una reedició del judici de Burgos -i el verb semblar només és una concessió lingüística, cal aclarir-lo. La història es repeteix diuen: primer com a drama, després com a farsa. I el que passa a la Casa de Campo des de fa més de 3 mesos només és digne de la millor d’obra de Ionescu. Del pitjor teatre de l’absurd.

Veja’m: una síntesi ràpida d’aquests tres mesos. A les primeres sessions del judici per validar la "teoria de l’entorn d’ETA" parida per Garzón aquest absurd és permanent. En els primers dies només es parla de bacallà, de muntanyisme i de cors sospitosos de cantar en euskara i, per tant, pròxims a KAS

Está a la vista que no…”

“Però com anàvem a finançar a ETA si la nostra empresa tenia pèrdues?”. “Ni hi havia calers per enviar a ETA. Ni tampoc teníem la seva adreça”. “Erem quatre socis. Jo, un d’IU i dos del PP”. “Ja li vaig dir a la policia durant al detenció: vostès creuen que amb aquesta economia es pot finançar quelcom? Un dels agents em va dir `Està a la vista que no.”. Tot això es va poder sentir.

Són només algunes de les respostes i són les coses que passen quan tot és ETA. I a sobre es pretén demostrar. Oxorimons en majúscules.

Ara, avui, tornarem a començar. Per petició de la fiscalia. Creiem que és una dada important a retindre: és la pròpia fiscalia qui ha demanat el “tornem a començar” i que tornin a declarar les 21 persones que ja ho van fer… La pròpia fiscalia espanyola del tribunal d’excepció que és l’Audiència Nacional. Insistic, que és diu ràpid. I també per la intermediació del Consell General de l’Advocacia Basca i del Consejo General de la Abogacía Espanyola i, fins i tot, del propi president del TOP actual, Carlos Divar. Tots i estan, a la seva manera, d’acord: s’està vulnerant cada dia el dret a la defensa. Però això no ocupa cap titular mediàtic: tot són maniobres “dilatòries” de la defensa de l’entorn de l’entorn. On s’és vist que apareguin de cop 100.000 folis? Què hi hagi processats que encara no saben ben bé de què se’ls acusa?

En aquests tres mesos, però, ha passat de tot… Abans de l’enèsima suspensió, la única alegria de la sala és la transcriptora, quan no les traduccions hilarants que es fan. La secretaria de sobre interromp una de les sessions i en veu alta esclata, amb la seva alegria habitual i una gràcia andalusa que s’encomana,  “Ah! Són vasos serigrafiats!.” Porta tota la sessió escribint “bascos serigrafiats”… Per si cal esclarir fets es discutia si serigrafiar gots de plàstic amb el mapa d’Euskal Herria era seguir ordres d’ETA o no… Coses que passen…

Estrasburg pel folre

Però, sense dubtes, l’escena més significativa del judici la va protagonitzar el desembre la presidenta del tribunal, Angeles Murillo, que fa poc va dir a micro obert: “això és un desgavell, però s’ha de continuar”. Bé, quan acabava l’any passat, l’advocat Iñigo Iruin li va recordar als tres magistrats del tribunal una recent sentència del Tribunal d’Estrasburg que obliga als magistrats a escoltar les raons per les quals una persona es nega a declarar per no vulnerar garanties processals. L’Audiència s’està negant en rotund. Bé, això és el qui le recorda l’advocat Iruin a la magistrada Murillo, que panxacontenta li va etzibar:

– Amb independència d’allò que digui el Tribunal d’Estrasburg, aquest tribunal diu que no li interessa conèixer els motius pels quals no contesta.

És a dir, que es passen els drets processals i el Tribunal d’Estrasburg pel folre, per l’Arc del Triomf i per tot el passeig de la Castellana. Malgrat tot, Joxean Etxebarria intenta explicar-se. Per sorpresa seva, abans que respongui, la mateixa magistrada tanca de cop la declaració:

-Vostè no és d’ETA, no? Doncs ja està.

Les defenses protesten en và per la sobrevinguda doble personalitat d’una jutgessa que també declara pels processats. La magistrada addueix després, davant les queixes, que les respostes són “impertinents”. Però qualsevol estudiant de primer de Dret sap que les respostes, legalment, mai poden ser impertinents. Aquesta categoria només queda per a les preguntes, que el jutge pot declarar pertinents o no. Però mai les respostes. Excepte a l’Audiència Nacional, és clar. On fan sempre el que els hi rota.

Podríem seguir: els tribunals demanant als periodistes bascos de `Gara’ i `Berria’ si poden col·laborar amb les traduccions de l’euskara (quin ciutadà euskaldun conscient vol col·laborar i cobrar de l’Audiència que jutja el seu poble?)

En fi, tornarem després amb el que es confiti avui i aquesta vegada un tribunal de Ionescu en una Casa de Campo digne de Fellini.

Amb les coses que passen quan tot és ETA i, a sobre, pretenen demostrar-ho sense proves. I com no hi ha proves, tenen l’Audiència Nacional. Que per això està el Tribunal del Sant Ofici de la Inquisició amb seu al carrer Gènova, a 100 metres de la seu central del PP. Tota una metàfora d’un judici polític, impulsat políticament i on es jutgen idees polítiques.

Quin país (veí) que se’ns queda, germans.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!