Els nostres desitgos de treva però, són molt més amplis i necessaris. El País Basc és, fa massa temps, el mapa (inacabat) d’un sofriment acumulat que afecta molts diversos sectors socials. Un dolor extés fa massa anys. Hi ha més de 850 víctimes mortals, certament, i d’això prou que s’encarreguen de recordar-ho els professionals de l’antiterrorisme que avui els ha agafat tot a peu canviat. Però n’hi ha més: 72 víctimes dels terrorismes d’Estat, 75 activistes morts en enfrontaments armats, 587 atemptats ultres, 34 morts en mobilitzacions, 20 en controls de carretera… les 30.000 detencions acumulades, els 6000 torturats en 25 anys (són dades d’Amnistia Internacional), els 2.000 refugiats que no poden tornar al País Basc, els 9.000 empresonats en democràcia, el reguitzell d’il·legalitzacions i apartheid polític, el tancament de diaris…
I ara el que calen són les altres treves sense les quals el procés fracassarà: la treva de l’Audiència Nacional i el dret penal d’enemic que aplica; la treva de la política penitenciària i l’acarnissament contra els familiars (en aquest 1.000 dies sense morts d’Eta han mort 4 presos); la treva de la tortura; la treva dels aparells de l’Estat que considerin que la guerra continua. La treva i l’alto el foc de l’altra part en conflicte.
Són les altres treves imprescindiblement necessàries per fer irreversible el procés i la superació de totes les expressions de violència política.
Article sencer a l’ampliació
ALTO-EL-FOC, QUE HI HA TREVA / David Fernandez, Ateneu La Torna
Finalment, el migdia de dimecres migdia i quan Jiménez Losantos -casualitat o no- tancava el seu espai radiofònic, ETA ha anunciat un alto-el-foc permanent. Un pas esperat en un procés de pau que és preveu llarg i no exempt de dificultats. Com qualsevol procés de pau, val a dir. I amb una fulla de ruta més o menys establerta que avui ha tingut un pas ben important i unes reaccions prou significatives (govern central i govern basc).
La resta ja se sap: dues taules i un teló de fons. La transformació d’un conflicte que viu, fa dècades, un escenari farcit de violències i imposicions cap a un altre nou escenari. De pau i democràcia i on el conflicte no finalitzarà pas sinó que transformarà la seua fesomia: en termes estrictament político-socials i no pas militars. I on totes les opcions hauran de ser respectades. I on el moll de l’ós tornarà a ser el dret a decidir i el respecte a la paraula del el poble basc.
Els nostres desitgos de treva però, són molt més amplis i necessaris. El País Basc és, fa massa temps, el mapa (inacabat) d’un sofriment acumulat que afecta molts diversos sectors socials. Un dolor extés fa massa anys. Hi ha més de 850 víctimes mortals, certament, i d’això prou que s’encarreguen de recordar-ho els professionals de l’antiterrorisme que avui els ha agafat tot a peu canviat. Però n’hi ha més: 72 víctimes dels terrorismes d’Estat, 75 activistes morts en enfrontaments armats, 587 atemptats ultres, 34 morts en mobilitzacions, 20 en controls de carretera… les 30.000 detencions acumulades, els 6000 torturats en 25 anys (són dades d’Amnistia Internacional), els 2.000 refugiats que no poden tornar al País Basc, els 9.000 empresonats en democràcia, el reguitzell d’il·legalitzacions i apartheid polític, el tancament de diaris…
Ens cal més que mai la foto sencera del conflicte, de tots els patiments del conflicte, per cercar la solució sota paràmetres de justícia, respecte i reconeixement. Però de totes les violències. A la Vila de Gràcia, solidària quan ens deixen, ens hem apropat en els darrers anys a aquesta altra realitat silenciada que barrava el pas a una solució dialogada. Des de la Vaga de Fam de la Virreina (amb el manifest ‘Així no es pot seguir’) fins a la presentació del llibre sobre Egunkaria "Plouen Mentides" a la seu del Districte, ens hem apropat a la complexitat de la realitat basca. Qualsevol cosa menys el blanc i el negre.
Calen més treves
En l’agenda política de ZP sembla que tot estava ordenat: que primer calia cloure les negociacions de l’estatut català per abordar i enfilar la qüestió basca. Accidentalment o no, això ha estat així. Dimart es votava l’Estatut (et) i l’endemà, la qüestió basca, passades les 12:15, ha irromput amb força.
I ara el que calen són les altres treves sense les quals el procés fracassarà: la treva de l’Audiència Nacional i el dret penal d’enemic que aplica; la treva de la política penitenciària i l’acarnissament contra els familiars (en aquest 1.000 dies sense morts d’Eta han mort 4 presos); la treva de la tortura; la treva dels aparells de l’Estat que considerin que la guerra continua. La treva i l’alto el foc de l’altra part en conflicte.
Són les altres treves imprescindiblement necessàries per fer irreversible el procés i la superació de totes les expressions de violència política. I després vindran els riscos per Zapatero: em costa dubtar de la voluntat de pau. Però els primers els tindrà a casa seua, al mateix PSOE.
Després vindrà la capacitat (o no) de suportar la pressió dels tres esculls que es preveuen -molt diferents dels de la via irlandesa- al país veí: l’escull judicial (una Audiència Nacional que va per lliure i s’ha desbocat), l’escull mediàtic de la caverna (no passarà com Irlanda on l’endemà de la treva tots els diaris anglesos i irlandesos publicaven el mateix editorial) i l’escull d’uns col·lectius que diuen parlar en nom de les víctimes i que han fet de l’excarceració de presos una batalla campal. A ells -al sr. José Alcarzaz, per exemple- només li diria una cosa: a la mare de Joxean Zabala, a la dona de Santi Brouard, a la filla de Josu Muguruza mai ningú els ha explicat perquè els seus assassins (Galindo, Barrionuevo o Vera) han passat 3 horetes a la presó malgrat estar condemnats pel Tribunal Suprem. O perquè en Joxean veu com el govern indulta per segon cop el guàrdia civil que el va torturar.
Masses històries quan només ens han ensenyat una cara de la lluna i ens neguen tota la resta. Quan ens neguen la realitat i negant-nos el dia ens neguen la nit, per no deixar-nos veure tots els colors i dolors del País Basc. Sense dubte -com a Sudàfrica o Guatemala- aquesta realitat també omplirà l’agenda i el reconeixement de tots els dolors haurà de cristalitzar en el reconeixement de tots els drets per a totes les persones.
Contra la hipocresia d’aquests tres esculls, amenitzatss per la bronca del PP en clau partidista i d’assalt electoral a La Moncloa (o ara o mai deuen teoritzar) caldrà que la societat civil reprengui la paraula per blindar el procés per totes bandes. Perquè ara que ha arribat una de les treves que faran possible la pau, caldrà seguir treballar encara més. Incansablement.
Sense treva. Per la pau.
David * Ateneu La Torna (un dels blocaires d’aquest bloc del Grup de Treball 18/98 de Barcelona)
Publicat a www.gracianet.org/transversal
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!