Barcelona es mobilitza per Egunkaria i ‘El Punt’, ‘Vilaweb’ i ‘Directa’ editorialitzen sobre el judici

· Coincidint amb l’inici del judici oral contra ‘Egunkaria’, prop de 150 persones es van concentrar a la plaça Sant Jaume de Barcelona

· El Punt, la Directa i Vilaweb editorialitzen sobre l’escàndol del tancament i el judici i www.media.cat analitza críticament el discurs dels grans mitjans respecte el cas.

· Articles també de Toni Strubell (‘Egunkaria de nou’), David Fernandez (‘Cinc homes bons’) i Juan Cal Sánchez, director del Grup Segre

[Hemeroteca a l’interior]

El Punt, 16.12.09

El «cas Egunkaria», un error des de bon principi
Cinc directius del diari Egunkaria es van asseure ahir a la banqueta de l’Audiencia Nacional acusats de pertinença a ETA després de gairebé set anys de procés des que, el febrer del 2003, el jutge Juan del Olmo ordenés la seva detenció i la clausura del diari, l’únic que es publicava totalment en llengua basca. Si es coneix mínimament la realitat basca, queda clar que el paper que jugava Egunkaria no tenia res a veure amb el terrorisme ni amb ETA i sí amb la voluntat d’explicar la realitat nacional del País Basc i tot el que feia referència al món polític i cultural basc. En uns moments complexos, amb majoria absoluta del PP d’Aznar al Congrés dels Diputats, es va voler barrejar tot: terrorisme, llengua i cultura, i la bola de neu va arrossegar un diari independent dels partits i plural que, exercint la llibertat d’expressió, explicava en llengua basca la seva visió del que passava al País Basc. Es va clausurar un diari en un estat de dret i es van empresonar els seus directius i fins i tot el seu director va denunciar haver estat objecte de tortura. Sectors ben diversos de la societat basca –i també de la catalana– van aixecar i aixequen la veu per denunciar el despropòsit que culmina ara amb aquest judici. Poques proves devia aportar la instrucció perquè la gens sospitosa fiscalia de l’Audiencia Nacional decidís no acusar ningú. El judici es fa només per l’acusació del col·lectiu ultradretà Dignidad y Justicia i de l’AVT, l’Associació de Víctimes del Terrorisme, tan lligada a aquell PP, i per l’encaparrament de la sala penal que va rebutjar l’arxivament del cas com demanava el fiscal. El judici s’allargarà fins l’any vinent i, si queda un polsim de lògica, només pot acabar, com demana el fiscal, amb l’absolució dels processats.

Amb Egunkaria / Vicent Partal, director de Vilaweb
16.12.2009
Set anys després els directius d’Egunkaria van seure ahir a l’Audiència Nacional espanyola. Fins i tot el fiscal diu que aquest judici no té sentit, però res no val per a aturar una màquina judicial que amenaça tothom. 
El cas Egunkaria és, literalment, un escàndol que s’arrossega des de fa més de set anys. Els detinguts foren torturats i empresonats; el diari, clausurat. Els treballadors es van quedar sense feina, i el lectors sense periòdic. Però set anys després el mateix tribunal que va incoar una operació que ja es veia des del primer dia que era un disbarat, ara hi torna i en fa un altre: obliga els encausats a passar un judici oral, i això que el fiscal, teòricament l’acusador de l’estat, reconeix que no hi ha ni una sola prova en què agafar-se. 
Tancar un diari és un fet gravíssim. Fins i tot en el cas que un dels directius haguera comès un delicte, aquest delicte no hauria d’haver implicat mai el tancament de l’empresa, i menys encara d’un mitjà de comunicació. Set anys després, la gravetat del fet encara és més grossa, quan veiem que el mateix tribunal nega que hi hagués cap motiu per a fer aquella operació. 
Però qui ho compensa tot això? Qui compensa les tortures? Qui compensa l’esforç que han hagut de fer els treballadors d’Egunkaria? Qui compensa l’esforç de crear Berria? Qui compensa de les barbaritats que alguns van dir i que alguns encara diuen, malgrat tot: ahir es va prohibir una manifestació a Madrid en favor d’Egunkaria amb el pretext que era un ‘diari terrorista’. 

Un dels problemes més greus que té l’estat espanyol és el de la inseguretat jurídica en què es troben els seus ciutadans. Forçats a aguantar una estructura i uns tribunals, especialment l’Audiència espanyola, que és una autèntica mar d’arbitrarietats i d’impunitat. Ahir ho van veure en primera fila Martxelo Otamendi, Iñaki Uria, Joan Mari Torrealdai, Xabier Oleaga i Txema Auzmendi. I tots nosaltres amb els seus ulls. 

Atemptat a la intel·ligència i la dignitat
Editorial Setmanari Directa
Dimecres 16 de desembre de 2009

El cas Raval ha acabat esdevenint un atemptat a la intel·ligència. La recent condemna a penes d’entre 8 i 14 anys de presó ha demostrat que la sentència estava signada abans que se celebrés el judici. Ni el fiscal ni l’acusació particular ni el jutge Gómez Bermúdez han aportat proves que demostrin que el que diuen és cert. S’ha consolidat la màxima de la presumpció de culpabilitat per sobre de la presumpció d’innocència. Ni explosius ni planificació ni grup organitzat ni proves de cap mena, només un testimoni protegit que ningú sap si és policia, confident, penedit, agent dels
serveis secrets pakistanesos o un mercenari que ha actuat per uns quants milers d’euros. El que és segur és que Aqeel, Shaib, Mehmooh, Muhammad, Qadeer, Maroof, Imran, Roshan, Mohammed, Abdul i Ayub han passat dos anys dins una presó situada a centenars de quilòmetres dels seus domicilis i que, si el Tribunal Suprem no ho
capgira, passaran una dècada més entre reixes. Famílies destrossades i desconcertades davant l’actuació d’una justícia que les familiars dels empresonats
van voler creure que seria justa pocs dies abans de conèixer la condemna.
Però no, l’Audiència Nacional no és justa, és un tribunal polític al servei de la raó d’Estat i aquesta condemna ho corrobora, si és que calia.
Aquesta setmana, cinc professionals de la informació del diari Egunkaria passaran per la mateixa pena. La inquisició penal materialitzada en la sala de vistes madrilenya caurà sobre els seus caps. Un diari tancat, milers de subscriptores sense les seves pàgines diàries i dues-centes persones a l’atur van ser el pas anterior executat per Del Olmo. L’erradicació de socarrel d’aquesta pantomima de l’estat de dret és una urgència per tothom que cregui en els drets humans, la justícia social o simplement en l’autoanomenada democràcia formal. L’Audiència espanyola ha de desaparèixer, és una qüestió de supervivència i de dignitat.

ARTICLES D’OPINIÓ

Cinc homes bons / David Fernandez
15.12.2009 Vilaweb
Avui, passades les deu del matí, ben bé set anys després del tancament d’Egunkaria, Martxelo Otamendi, Iñaki Uria, Joan Mari Torrealdai, Xabier Oleaga i Txema Auzmendi seuran a la banqueta dels acusats del cau d’excepció que mai no ha deixat de ser l’Audiència Nacional espanyola. Sumaríssim contra la llibertat d’expressió i expressió sumària de la guerra il·legal conta Egunkaria, que va engegar dolors paral·lels a l’ocupació il·legal de l’Irac. Dràstica metàfora atemporal: set anys després sabem que les armes de destrucció en massa no han existit mai. Set anys després sabem, com el primer dia, que no hi ha ni una sola prova contra Egunkaria. La mateixa guerra, el mateix horror, la mateixa raó: d’estat. 
Avui, doncs, passades les deu del matí i ben bé set anys després del malson, cinc homes bons seuran al Tribunal del Sant Ofici de la Inquisició del segle XXI. Per provar de provar que no són culpables i no volen ser innocents, que la terra és rodona i que, sí, que és clar, que el sol encara surt cada matí i la Via Làctia existeix. Paradoxes absurdes de la lògica més cruel, el mateix estat que en va ordenar el tancament no presentarà avui cap càrrec. Ni cap prova. Valents: són uns valents. En una operació de la vasta enginyeria política espanyola, constitucionalment planificada, per a garantir que la impunitat triomfi sempre. I palesar que es pot tancar un diari i que no acabi passant res. Res, ben res, i enmig de la inèrcia induïda i el tel còmplice de silenci espès dels qui manen i miren… a l’altra banda. Que és la banda de la llei del silenci en la terrible sinèstesia que significa ‘democràcia espanyola’. Alcem la veu o acotem el cap? On és la sortida? Què cal fer? 
Perquè avui, un cop més i en la crònica no escrita dels dements estirabots repressius de l’últim estat d’excepció al si de la UE que és el País Basc, Egunkaria continua essent una ferida oberta. ‘Del franquisme que arrossega encara l’estat espanyol’ segons l’actor Sergi Lòpez. Si la ‘dictocràcia’ feia volar el ‘Madrid’, la ‘demodura’ tanca ‘Egunkaria’. Castigant allò que fem som, disciplinant on som, no permetent allò que som. Essent així que, sense proves, sense delictes, el càstig és precisament el procés mateix, si fem cas de Kafka amb passió. Amb passió de revolta per a poder alçar un mur contra la impunitat. 
Avui tanmateix, abans i després de les deu del matí (i a les 20.00 a la plaça de Sant Jaume de Barcelona), ressonaran encara amb força les paraules dites per l’estimat Martí i Pol, arran del tancament de l’únic diari íntegrament escrit en èuscar del món: ‘No és fàcil protestar quan sistemàticament es criminalitza la protesta; tanmateix cal rebel·lar-se contra la prepotència i la injustícia.’ Pedrolo al quadrat: cal protestar fins i tot quan no serveix de res. Martí i Pol i Pedrolo en digna geometria invariable que enllacen amb les paraules, mil voltes dites i, en aquest cas, mil voltes veritat, de l’Ovidi Montllor: ‘Hi ha gent a qui no agrada que es pense, s’escriga o es parle en català; és la mateixa gent a qui no agrada que es pense, s’escriga o es parle.’ És la mateixa gent que avui jutja Egunkaria a l’Audiència Nacional espanyola. Que demana, poca broma i cap broma macabra, catorze anys de presó per al director d’un mitjà de comunicació. 
Avui, abans i després de les deu del matí i malgrat tot, en restarà també, dels cops rebuts, de les ferides obertes i de l’extrema gravetat dels fets, la més fèrtil tossuderia de ferro per la llibertat. El liberticidi que encausà Egunkaria no va impedir pas que l’endemà del tancament mateix nasqués Egunero: ni un sol dia no ha deixat d’haver-hi un diari en èuscar al quiosc. I Berria té avui, exactament avui, passades les 10.00 del matí i al marge de què brami l’Audiència espanyola, 24.000 accionistes i 54.000 lectors. 22.500 accionistes més que no pas Egunkaria i el triple de lectors. Als aprenents de Torquemada, al capità de la guàrdia civil que malaltissament obsedit va pressionar pel tancament recorrent els passadissos de l’Audiència Nacional espanyola, a tots els qui callen i emparen i toleren la llei del silenci i el crim impune d’Egunkaria, caldria repetir-los: no es poden posar portes a la mar. 
Avui, tot plegat i ja fa set anys: Egunkaria. Quan s’ha escrit un crim. Un crim d’estat que corre impunement immune des de fa set anys. Un crim d’un estat que tanca diaris sense proves, en maltracta i tortura els responsables, brama que és una operació ‘en defensa de la cultura basca’ i jutja no ja sense proves, sinó a manca de delictes. I es proclama ‘democràtic’. I ‘antiterrorista’. Ben normal en la casta dels intocables: cap gàngster no vol que l’incloguin en la categoria de la màfia. ‘Som demòcrates’, diuen. ‘Excusatio non petita, accusatio manifesta.’ 
Avui, un cop més i tants que en calgui, Egunkaria lliure com el vent com a sinònim de llibertat. Contra la por i l’excepció. Amb cinc homes bons a la banqueta de l’Audiència espanyola. I amb ells tots els qui creiem que la llibertat és més que una paraula sacrificable en nom de la ‘santa seguretat nacional espanyola’. Allà serem, sí, tossudament asseguts, tossudament alçats, fent pinya i fent-los costat. Ben acompanyats per l’Anna Politkòvskaia, per en Ramon Barnils i fins i tot per Blas de Otero, perquè ens queda la paraula. Ben lliures tots per a etzibar-los suaument, fit a fit i sense arronsar-nos, les paraules de Goytisolo: ‘Dispareu malparits; som milions i el planeta no és vostre.’ I que ens comencin a comptar perquè no hi ha prou bales. No hi ha prou bales, Martxelo. 

(Coratge Iñaki, Joanmari, Xabier, Txema. Zurekin. Estem amb vosaltres.) 

Egunkaria» de nou, Toni Strubell

(El Punt 29/11/09)
El malson del cas Egunkaria torna a aixecar el vol. El cas es començarà a veure els dies 14 o 15 de desembre per després ajornar-se fins al mes de gener. Bon Nadal -un més- se’ls promet als tretze acusats! Aquesta setmana he tingut l’honor de sopar amb dos d’ells per als quals es demanen catorze i dotze anys de presó.
El que expliquen de les acusacions és francament al·lucinant. Crec que val la pena recordar-ne alguns detalls per refrescar la memòria dels lectors. D’entrada, cal dir que serà el primer cas de “terrorisme” que arribi a l’Audiència Nacional sense que el fiscal secundi cap de les peces acusatòries que s’hi presenten contra els acusats. En aquest aspecte, ja és un cas inèdit. 
 
Seran les simples acusacions de dues entitats carregades d’odi, i amb un notable afany revengista, com són Dignidad y Justicia i l’Associació de Víctimes del Terrorisme, les que justifiquen tot el judici. Les acusacions es basen en documents suposadament trobats a ETA en què surten els noms d’alguns dels acusats. Però el fiscal ja va deixar clar, explícitament, que l’aparició d’aquells noms era un fet absolutament aleatori i sense cap mena de connotació incriminatòria.
 
Un dels principals “problemes” del cas és que l’enorme quantitat de paperassa que l’acompanya -moltíssima part com a mer “farciment”- la va cumular la Guàrdia Civil, cos expert a moure els fils en les més altes instàncies de la judicatura espanyola. Els acusats pensen que després de tants anys d’haver aguantat les acusacions, encara que fossin tan absurdes i agafades amb pinces, el sistema judicial espanyol no es podia permetre el luxe de no convertir alguna arbitrarietat en “prova” per assegurar alguna condemna. tant és, diuen, que les coses siguin tan poc definides quan el sistema politcojurídic necessita condemens per justificar-se.
 
També es queixen els acusats que l’enèrgica i extensa campanya internacional que s’ha fet a la recerca de suports per denunciar el cas no hagi donat els fruits pensats. “Organismes de la premsa, partits i intel·lectuals ens diuen en privat que tenim totes les seves simpaties i que estan convençuts que és una injustícia que ens fan”, em deia un acusat, “però, en tractar-se d’un tema tenyit per la sospita del terrorisme, diuen que no poden fer públic el seu suport envers nosaltres”.
 
Els passa com amb les bruixes amb la inquisició. Qui defensés una acusada, passava automàticament a ser acusat. També apunten els acusats la tremenda feina de “legitimació” internacional que han fet els  serveis diplomàtics espanyols per intentar treure’s de sobre l’ombra de dèficit democràtic que sempre ha merescut Espanya. Inexplicablement, sembla que se n’han sortit.
 

Una altra cosa que se sap del judici és que serà relativament ràpid perquè el sistema judicial espanyol ha tingut en compte el desgast que suposen els judicis llargs en què la falta de proves evidents pot esdevenir massa clamorosa si és seguit de la condemna que busquen en tmes referits al País Basc. Quan en sentències a joves per cremar ciaxers a Màlaga o a Sant Sebastià els poden separar vuit o més anys de condemna, es deu considerar que el millor és que tot plegat passi el més ràpid possible. Mentrestant, el dissabte 28, el magnífic Kursaal donostiarra haurà estat l’enèsim festival en solidaritat amb els acusats, que, segons el mateix fiscal de l’Audiència Nacional, no han fet cap més delicte que el d’haver fet un diari en llengua basca. 

El Judici d’Egunkaria
Juan Cal Sanchez / Segre
17.12.09

FA MÉS DE SIS ANYS, eL jutge va tancar, amb caràcter preventiu, un diari basc per la possibilitat que estigués actuant com a portaveu d’ETA. Les proves eren uns papers trobats a l’organització terrorista i el fet que el diari publiqués, al considerar-los notícia, els comunicats de l’organització terrorista (no s’ha d’oblidar que un diari tan poc sospitós de terrorista com El Mundo va publicar una entrevista a un portaveu etarra). Sis anys després del tancament del diari i de molts mesos de presó per a alguns dels acusats, ahir va començar el judici a l’Audiència Nacional contra cinc directius del diari entre els quals hi ha dos bons amics: Iñaki Uría, conseller delegat de l’empresa editora, i Martxelo Otamendi, director del diari i actualment als comandaments de Berria, el diari que va substituir el clausurat. El curiós del cas és que el judici se celebra sense que hi hagi acusació per part del fiscal -que ara considera que no hi va haver delictes- i a instàncies de dos acusacions particulars. Iñaki Uría, que va passar mesos a la presó acusat de terrorisme i va veure, a més, truncada la seua carrera professional, va ser el primer a intervindre en el judici per negar rotundament qualsevol vincle del diari amb ETA. Quan va saltar el cas, només els diaris catalans van recolzar els periodistes detinguts i es van oposar al tancament del diari, perquè de cap manera podria atribuir-se una conducta delictiva a un diari, i menys amb caràcter preventiu. A Espanya, ni tan sols l’Associació de la Premsa no es va atrevir a aixecar la veu contra la clausura d’Egunkaria.  

Les tortures protagonitzen el primer dia del judici a Egunkaria però El Periódico i La Vanguardia ho redueixen a anècdota

egunkaria_bcnSet anys després del tancament del diari basc Egunkaria per ordre del jutge de l’Audiència Nacional espanyola, Juan del Olmo, aquest dimarts ha arribat el judici del primer dels dos sumaris del cas. Mentre l’Avui i El Punt han centrat les seves cròniques en la denúncia de tortures per part dels detinguts, El Periódico i La Vanguardia ho han reduït a una simple anècdota. Els  diaris dels grups Zeta i Godó han destacat la manca de connexió amb ETA tot i que era una posició defensada d’antuvi per la mateixa fiscalia.

De tortures millor no parlar-ne. Això devien pensar els responsables d’El Periódico de Catalunya i La Vanguardia que ho minimitzen en les seves cròniques del primer dia de judici a cinc dels responsables d’Egunkaria. En el cas del diari del Grup Zeta no se’n parla fins a la darrera frase de la notícia i encara es ressalta que la seva denúncia no ha prosperat “Els acusats van denunciar que havien estat torturats per la Guàrdia Civil, encara que les seves demandes han estat arxivades i estan pendents de recurs.

La Vanguardia també apareix de manera absolutament anecdòtica a la tercera i darrera columna de la notícia: “Martxelo Otamendi, quien dijo que ‘absolutamente nunca’ hubo relación alguna con ETA y denunció haber sido sometido a torturas”. Els dos rotatius opten per parlar de la manca de connexió entre Egunkaria i l’organització armada: “L’exdirector d’Egunkaria afirma que no treballaria mai per a ETA” a El Periódico i “El diario Egunkaria nunca obedeció a ETA según la Fiscalía” al diari del Grup Godó.

A més, tot i que el judici se celebra sense petició fiscal i només amb l’acusació “popular” de dues organitzacions espanyolistes l’edició digital del rotatiu del Grup Zeta va obrir dimarts amb el titular: “Comença el judici contra el diari Egunkaria per terrorisme” amb un titular clarament criminalitzador.

En canvi El Punt i l’Avui centren els seus titulars amb les tortures: “Els directius d’Egunkaria neguen les acusacions i recorden que van ser torturats” i “Les possibles tortures centren el judici del cas Egunkaria”. Els rotatius del Grup Hermes destaquen en subtitulars que el fiscal rebutja interrogar-los i que les organitzacions Dignidad y Justicia i l’AVT són les úniques que exerceixen l’acusació. El Punt és l’únic dels diaris de paper que li dedica l’editorial: “El ‘casEgunkaria‘, un error des de bon principi”. Un sol gest solidari pel tancament d’un diari que acabarà, tal i com resa l’editorial, “si queda un polsim de lògica (…) amb l’absolució dels processats”.

>> Recull de notícies sobre el judici a Egunkaria (Delicious Media.cat)

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *