Un any de canvi i aprenentatge
Per Guillem Mercader – Avui fa un any que vaig iniciar una nova etapa professional a la Fundació Sant Antoni Abat, de Vilanova i la Geltrú. Per a mi, un periodista de Redacció durant 31 anys, ha estat un període de canvi radical. Un cop consumat el tancament del Diari de Vilanova (en diverses fases), a finals d’abril de 2018, m’endinsava en un món desconegut per a mi: el del funcionament intern de les entitats socials, concretament el d’una fundació local. Han estat, doncs, dotze mesos d’aprenentatge dels quals n’he extret algunes conclusions que voldria compartir amb els lectors d’aquest bloc.
En primer lloc, la immensa qualitat humana que atresora aquest sector. He vist i experimentat que molts dels professionals que treballen en el tercer sector o en entitats socials, com també els voluntaris, tenen una concepció de la vida i de l’activitat laboral que ultrapassa els afanys i neguits d’un mateix, per endinsar-se en com ajudar els altres. Ara se’n diu “empatitzar”. Mai no havia vist una concentració tan gran d’empatia, tant entre els meus companys com en els responsables d’altres entitats i en els estudiants del postgrau de fundraising de la Universitat de Barcelona que he tingut la sort de cursar. Són gent d’una pasta especial, d’una humanitat fora de mida i amb una capacitat increïble de posar-se en la pell dels més desfavorits. A més, no únicament amb un objectiu caritatiu o assistencialista, sinó amb la voluntat de transformar les vides dels qui ho passen malament, promovent al màxim l’autosuficiència dels qui en l’argot anomenem “usuaris”, en definitiva, persones que necessiten ajut.
En segon lloc, he constatat les dificultats que tenen les entitats locals o de mida reduïda per donar-se a conèixer i arribar a la consecució de fons per als seus projectes. Molts cops no disposen de prou recursos per realitzar una tasca continuada de comunicació o de captació de diners o altres recursos, i això limita les seves accions, cosa que, finalment, va en contra dels beneficiaris. I, en aquest mateix àmbit de la captació, també he pogut notar com alguns temes causen un cert rebuig entre la ciutadania en general. Per exemple, costa menys -i perdonin el que pot semblar frivolitat, però és una realitat- recaptar diners per als tractaments oncològics per a infants que, posem per cas, per acompanyar la gent gran, o per ajudar persones que surten al de la presó i intenten refer les seves vides. Dins del món de la captació de fons o “fundraising”, la “competència” també existeix. Segurament no amb la virulència del mercat convencional, però està clar que el conjunt de donants i el pastís de donacions és el que és, i es reparteix entre les diferents causes. Potser no volem acceptar que tots, si tenim sort, arribarem a vells i agrairem la companyia i el suport. O que cometre un error no pot condemnar una persona de per vida. Igualment, trobem la dicotomia entre l’ajut a l’exterior i la solidaritat interna. Dos mons que han de compartir un mateix gruix de donants.
En aquest any he après moltes coses. He tingut bons i bones mestres. He après que la ciutadania, per regla general, vol ser solidària, però molts cops no troba la manera ni la causa que el motiva. He constatat (això ja ho sabia, de fet) que també hi ha gent maleducada o en què no es pot confiar, però ja s’ho faran. Em quedo amb tantes coses positives com he viscut: la solidaritat, la tasca ingent del voluntariat, la gestió ferma i insubornable, etc. Continuarem treballant!