Josep Pastells

Qualsevol escriptor pot ser víctima de la impotència literària, entesa com la falta de poder per fer alguna cosa. L’èxit de vendes, les bones crítiques o la popularitat de l’autor no garanteixen de cap manera que aquest no se senti impotent i, per tant, frustrat davant la impossibilitat d’aconseguir el que pretén. Cadascú es fixa els seus propis objectius, que tant si semblen senzills d’assolir com si són molt elevats es converteixen en una mena de llistó que si no arriba a ser franquejat pot provocar diferents graus de frustració, tan variables com el nivell d’exigència de l’escriptor o la intensitat amb què viu la seva carrera literària. És obvi que ningú no té una disposició d’ànim prou estable per no caure en canvis d’humor més o menys justificats en funció de les circumstàncies, però també resulta indiscutible que la majoria dels escriptors es troben sotmesos a conflictes interns que interfereixen en la seva capacitat per ser més productius o, sovint, els impedeixen ser més feliços.

La vanitat condueix a la impotència

Hi ha moltes formes d’impotència literària, però totes tenen en comú un motiu que alhora pot ser considerat un dels trets característics de qualsevol escriptor: la vanitat. L’obsessió per destacar, per demostrar que són millors que la resta o com a mínim que formen part del grup dels elegits, acaba provocant en molts escriptors una mena d’insatisfacció permanent amb la seva obra i amb ells mateixos. La pressa i la vanitat han estat sempre els dos grans enemics dels autors novells, però mentre la primera quasi sempre desapareix amb el temps la segona acostuma a mantenir-se. Així, tant els autors inexperts i desconeguts com els prestigiosos i consagrats tendeixen a prendre’s massa seriosament. Per això, quan xoquen amb els límits que sempre imposa la realitat s’acaben enduent un disgust en comprovar que no són tan poderosos (o bons) com voldrien. I el problema és que aquest disgust no és momentani, sinó que es manté i fins i tot creix. Com que els autèntics escriptors (suposarem que la majoria dels membres d’aquest col·lectiu) dediquen bona part del temps a pensar en la seva obra i en la seva trajectòria, és inevitable que si conserven un mínim de lucidesa s’adonin que de cap manera han aconseguit el que havien pensat i planificat. La impotència per algun fet concret acaba conduint-los a una frustració que en molts casos acaba sent crònica.

Exemples de frustració literària

La llista pot ser tan llarga com vulgueu, però em limitaré a citar alguns dels casos més freqüents:

 L’escriptor que no escriu; per les raons que sigui, no troba el moment de posar-s’hi. Se sent escriptor i està convençut que pot fer-ho molt millor que la majoria, però per molt que ho intenta és incapaç d’acabar res. Pot ser que sigui inèdit, però també que hagi quedat bloquejat després de publicar un o més llibres.

 L’escriptor que no escriu tan bé com voldria; és una figura habitual entre els novells, però també entre els consagrats. En tots dos casos, però, es tracta d’autors conscients; és molt possible que rebin crítiques i comentaris positius, però el seu afany de perfecció els condemna a ser realistes i comparar-se amb els millors. Evidentment, la frustració està assegurada.

 L’escriptor que no aconsegueix editor; amb internet seria una figura en vies d’extinció, però ens estem referint a l’edició convencional, en format llibre. Els editors, tots els editors amb qui ho ha provat, rebutgen totes les seves obres. De vegades li comenten que té qualitat però no s’ajusta a la seva línia editorial; en moltes altres ocasions, es limiten a no dir-li res.

 L’escriptor que s’autoedita les obres; acostuma a fer-ho després d’acumular un munt de negatives. Independentment de si queda arruïnat o no, és quasi segur que el simple fet d’haver-se hagut de costejar ell mateix l’edició d’una obra que en la major part dels casos ni arribarà a les llibreries el situarà en un estadi força avançat de frustració. De tota manera, hi ha més d’un autor d’economia solvent que ho fa per sistema i (almenys en públic) es mostra molt satisfet d’ell mateix.

 L’escriptor que no guanya cap premi; fa anys que es presenta a multitud de convocatòries, però mai n’ha guanyat cap. Al principi intenta convèncer-se que els jurats són uns ineptes, que bona part dels premis estan adjudicats, però amb el pas dels mesos o els anys les teories de la conspiració van donant pas a la certesa que no té prou qualitat.

 L’escriptor que no guanya el premi que vol guanyar; és possible que acumuli una bona col·lecció de guardons, però acostumen a ser de segona fila. L’impossibilitat d’obtenir els que voldria obtenir és un motiu permanent de frustració, tant mentre ho intenta com quan deixa d’intentar-ho. També es dóna el cas d’autors que ja han guanyat algun premi prestigiós però ho intenten reiteradament amb un altre de nivell similar o superior sense obtenir cap resultat. El grau d’obsessió acostuma a ser notable i en la immensa majoria dels casos només du a una frustració de nivells còsmics.

 L’escriptor que no ven; pot ser que publiqui amb certa facilitat i no és descartable que els crítics en parlin bé, però els seus nivells de venda són paupèrrims.

 L’escriptor que no destaca; publica sempre que vol, no té males crítiques, les seves xifres de venda se situen en nivells força dignes… però no el coneix quasi ningú.

 L’escriptor que no rep ni una crítica; ja ha publicat uns quants llibres, però mai no han despertat l’interès de cap crític.

 L’escriptor que rep una mala crítica; està content que algun diari s’hagi fixat en ell, però la crítica és tan àcida i corrosiva que no sap ni si guardar-la. En la majoria dels casos ho fa i acaba rellegint-la unes quantes vegades al llarg del temps, sempre per frustrar-se una mica més.

 L’escriptor que col·lecciona males crítiques; ni una sola vegada ha pogut llegir una lloança d’una obra seva. Amb cada nou llibre té noves esperances que ràpidament queden frustrades.

 L’escriptor que voldria millors crítiques; no hauria de queixar-se perquè no el deixen gens malament, però considera que encara no l’han catapultat als nivells que es mereix.

 L’escriptor que voldria vendre més llibres; des dels més desconeguts als més consagrats, hi ha pocs escriptors que no desitgin vendre més. Alguns ni que sigui per compassió, i els autors de best sellers, perquè la cobdícia també és humana.