Josep Pastells

Inventari de sensacions

Viagra per a escriptors frustrats (I)

L’assaig que teniu a les mans parla dels escriptors que senten o han sentit algun tipus de frustració relacionada amb el seu ofici; es refereix, per tant, a la immensa majoria dels escriptors. Ja m’imagino que molts que potser es podrien encabir sense problemes en aquesta categoria rebutjaran categòricament la possibilitat de formar-ne part, però crec que fins i tot en aquests casos el text que segueix pot arribar a interessar-los, com també a qui alguna vegada s’hagi plantejat la possibilitat d’escriure amb intencionalitat literària, a les persones que després d’uns quants intents han decidit abandonar o a qualsevol que en algun moment s’hagi preguntat per què molts escriptors van pel món amb cara d’empipats o deprimits.

Parlaré de frustració en sentit ampli, entenent-la sempre com la impossibilitat d’aconseguir el que es pretén, i partiré del supòsit que és una conseqüència de la impotència de l’escriptor, de la seva falta de poder per fer alguna cosa en l’àmbit de la creació literària o en qualsevol de les seves múltiples ramificacions. És possible que referir-se a la viagra sigui un pèl forçat, sobretot perquè des d’ara mateix deixaré clar que no parlaré de cap píndola que faci miracles, però després de descartar uns quants títols que em semblaven força més ortodoxes he acabat elegint el que encapçala aquest assaig perquè, al cap i a la fi, el meu objectiu és demostrar que els desenganys a què s’enfronten tots aquells que han decidit ser escriptors no són de cap manera insuperables. I, sobretot, intentaré restar transcendència a les seves frustracions, tan inevitables com la sorra al desert o les discussions matrimonials.

Dificultats per destacar
El motiu més comú i genèric de frustració són, sens dubte, les dificultats per destacar, que en el cas dels lectors equivalen en certa forma a les complicacions per triar una nova obra per llegir. I és que a la l’enorme quantitat de novetats editorials que arriben cada mes a les llibreries s’hi afegeixen els milions d’escriptors que publiquen a internet en totes les llengües. Com és obvi, això complica extraordinàriament la selecció que en puguin fer els lectors, però també la feina dels crítics. Qui distingirà entre aquests escriptors?, qui els diferenciarà?, qui tindrà la força necessària per afirmar que una ment, un talent individual, sobresurt en l’enorme i amorf oceà en què s’ha convertit la xarxa? Són algunes de les preguntes que es formula Harold Bloom a El futur de la imaginació, però no cal ser una de les personalitats més influents dins del món dels estudis literaris per adonar-se que les invocacions al futur, a les avantguardes, al que és nou, no tenen massa sentit quan ja fa temps que hem entrat a l’era d’internet, quan ja fa uns quants anys que ens trobem immersos en una gran mutació, en canvis constants que han trencat la nostra visió de la literatura –o almenys de l’evolució de les formes literàries– com un procés lent i progressiu per abocar-nos a un horitzó ple d’interrogants.

Sensació de fracàs
Aquest assaig no aspira pas a donar respostes científiques ni a respondre als interrogants de Bloom, però sí que pretén convertir-se en una eina útil per als escriptors novells i no tan novells que, més enllà dels debats sobre el futur de la literatura i la irrupció del llibre electrònic, no veuen recompensats els seus esforços i, tot sovint, acaben sentint-se víctimes de la impotència i es converteixen en la viva imatge de la frustració. En la immensa majoria dels casos, són escriptors que no es conformen amb escriure. També volen publicar. I, si és possible, sobresortir. I després, per què no?, triomfar. Com és natural, n’hi ha ben pocs que assoleixin les seves fites i la resta, o bona part de la resta, no acaben de treure’s de sobre una sensació de fracàs que pot ser més o menys intensa en funció dels objectius de cadascú.

Obstacles i aspiracions
L’assaig, dividit en nou apartats, neix amb vocació universalista i, per tant, prescindirà quasi completament de les referències lingüístiques o geogràfiques per centrar-se en els obstacles que han de superar la majoria dels escriptors que, per una raó o altra, no aconsegueixen la repercussió desitjada. L’aspiració final d’aquest text, condemnada al fracàs en tots aquells casos en què la vanitat superi el sentit comú, és defensar que el que de debò importa és escriure o, si ho preferiu, participar. 


Respon a Judith Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.