Un repte, potser un destí (90)
Per molt que ens agradi pensar que ho tenim tot o quasi tot força controlat, sabem perfectament que, en el millor dels casos, la nostra capacitat de decidir s’insereix en una dinàmica prefixada, en un engranatge vital on sovint s’inclouen els nostres actes més quotidians. És evident que la feina, per a quasi tots, no és res més que la repetició d’una sèrie d’actes mecànics que s’assemblen molt més del que voldríem admetre, i que si hi ha algun marge per a la sorpresa aquesta acostuma a ser desagradable.
He tingut un mal dia, es nota? O, per ser més precís, un mal matí, perquè el gimnàs del migdia m’ha anat molt bé per desfogar-me amb els pesos i les mancornes. Feia temps que no agafava les de trenta quilos per fer bíceps i m’ha sorprès comprovar que encara puc manejar-les amb certa soltura. Ara que, pensant-ho bé, potser era per la ràbia acumulada, per la necessitat de descarregar d’una forma més o menys civilitzada la gran quantitat de mala llet que se m’havia acumulat a les neurones (serà correcta, aquesta última expressió?, algun erudit d’entre els lectors –poquíssims- que tinc m’acusarà de dir beneiteries?, m’és ben igual; escric el que em dóna la gana perquè és el meu bloc).
Com anava dient, l’entrenament de braç (també he fet una mica de tríceps, ja amb menys intensitat) i la sauna posterior m’han anat bé. I si a més descobreixes que un dels companys de gimnàs, precisament aquell que hauries jurat que mai no ha agafat un llibre, és un apassionat de l’arqueologia i s’acaba de llegir la Metafísica dels costums de Schopenhauer, encara millor. De vegades les sorpreses són agradables, ho admeto. Fins els individus en aparença més bàrbars poden llegir filosofia! Que Schopenhauer sigui el filòsof que ens parla amb més lucidesa del patiment i l’avorriment de la vida és una qüestió accessòria, diria que casual. Em quedo amb l’alegria de saber que hi ha bèsties dels ferros que també llegeixen, pensen i, de ben segur, pateixen.