Josep Pastells

Aquest matí m’he tallat el dit mentre tallava pernil. Primer ni me n’he adonat, però al cap d’uns segons, quan ja havia preparat l’entrepà, la mà tacada de sang m’ha permès localitzar la ferida. No molt profunda però sí allargada, en una zona on deuen confluir moltes venes petites. Com que no parava de rajar, he optat per embenar-me el dit després de desinfectar-me la ferida amb tintura de iode. Minuts abans, en afaitar-me, també m’havia fet un petit tall just sota el nas, però pràcticament no rajava i no he tornat a pensar-hi fins al migdia, quan el plàtan que menjava s’ha tenyit de vermell. Distret per alguna trucada telefònica, la meva extraordinària habilitat amb les mans deu haver propiciat que el plàtan impactés amb la ferida en lloc d’introduir-se a la boca. Se suposa que els plàtans són tous, però aquest ha estat capaç d’obrir-me la lleu ferida que m’havia fet el matí i, a continuació, fer-me perdre uns quants centilitres més de sang. Per sort, al lavabo hi havia iode, i també apòsits.

Jo també t’estimo (30)

No descarto que aquest relat us deixi una falsa sensació de fets vertiginosos, però la veritat és que va ser a l’inrevés: els esdeveniments es dilataven, sotmesos a una espera insaciable que allargava de forma inhumana els minuts, les hores i els dies. Mentre esperava notícies del detectiu vaig tancar-me en una pensió prop de la catedral. Tenia una habitació molt petita, però se m’havia fet infinitament gran i per més que em movia no podia arribar als extrems. Ja no parlava amb ningú. Menjava poc i malament.