Josep Pastells

Inventari de sensacions

Un repte, potser un destí (68)

Publicat el 8 de gener de 2008 per giusepe

Un dels regals de reis (de la Inés) va ser una motxilla molt lleugera que pot dur fins a un litre de líquid i mantenir-lo fred. Una mena de termo que m’anirà molt bé quan surti a córrer a l’estiu. Però avui, amb tantes festes pel mig, estic una mica mandrós i, en conseqüència, no he sortit a fer les sèries que em tocaven (sis de vuit-cents metres). Com a càstig les faré al vespre. Això sí, he anat al gimnàs per aixecar uns quants pesos; petitons i amb moltes repeticions. Després volia fer sauna, però quan ja hi havia entrat m’he adonat que estava apagada.

 

Avui que tinc més temps que de costum explicaré una escena surrealista, de la cavalcada de reis. Érem vuit persones, quatre adults i quatre nens. Ja feia estona que esperàvem que passés la comitiva en un carrer atapeït de gent. De sobte, quan encara no ha començat l’espectacle, sentim unes veus que vénen del darrere i diuen una cosa així com “els nens no interrompen, els nens no interrompen”. Sospito que l’ús del verb és absolutament inapropiat i em giro per comprovar què succeeix. Uns centímetres més avall de l’horitzontal del meu pit hi ha vuit o nou nens, situats darrere nostre. Primer m’imagino que les tres dones discuteixen entre elles, però de seguida m’adono que estan increpant a una parella amb una nena que esperen la cavalcada just al costat del cunyat de la Inés, que es manté immòbil, imperturbable, sota una caputxa que li confereix un cert aspecte de botxí. Les dones, irades, continuen repetint el mateix, però afegeixen noves frases al seu repertori. Com ara:

 

         No teniu cap dret a ser aquí!

         El carrer no és vostre!

         Pocavergonyes!

         Quin mal us han fet els nens?

 

Ja us en feu una idea, no? La parella, que feia estona que s’estava esperant, es defensa tímidament. “Tenim el mateix dret que vosaltres”; “Nosaltres també duem nens”. Res a fer. Les tres dones cada cop mostren una major agressivitat. Nosaltres ens ho mirem entre encuriosits, sorpresos i, seré franc, divertits. També donem gràcies perquè no s’hagin ficat amb nosaltres, sobretot quan una de les dones s’adreça al pobre pare de família per dir-li:

 

         No et parteixo la cara perquè ets un mariquita.

 

Ell, ofès, s’hi encara per preguntar-li:

 

         Es vol barallar amb mi, senyora?

 

Gairebé no pot acabar de dir la frase, perquè rep un fort cop de bossa a la cara. Després tot va molt ràpid i, quan l’home que ha rebut l’impacte encara no ha tingut temps de reaccionar, apareix un altre home des de no se sap on i agafa la dona de la bossa.

 

         Deixa-ho estar, no val la pena.

         És un fill de puta! No hi ha dret, no hi ha dret! –crida ella.

 

Mig minut després ja han marxat tots. Cridant com posseïts, però se’n van. Quan ja han desaparegut comentem la jugada amb la parella. Ell diu: “El que em sap més greu és que no ho hagin demanat bé, que ni ho hagin demanat. No ho entenc, no ho entenc”, es lamenta mentre es posa la mà a la cara, encara adolorida pel cop. Li donem la raó, perquè estem convençuts que la té, però les mirades reprovadores de moltes de les persones que ens envolten ens fan deduir que han interpretat l’escena d’una manera molt diferent. Com sempre, tot depèn de l’angle de visió o, en aquest cas, més encara del moment en què has començat a mirar. I veient la indignació de les tres dones, la contundència exhibida per la propietària de la bossa-puny, era fàcil imaginar-se que aquell malparit els hi havia pres el lloc o havia fet alguna cosa molt pitjor. Però no, ell només estava dret a la vorera amb la dona i la filla, a l’espera que s’iniciés la cavalcada i els llancessin caramels.

  

Jo també t’estimo (23)

 

Mentre esperava els resultats de la investigació no deixava de pensar en un pilot d’opcions que s’acostaven, es bifurcaven o s’ignoraven, però al cap d’un parell de setmanes, en una trobada quasi clandestina en un bar del carrer Almudaina, el detectiu va confirmar-me la pitjor de les hipòtesis: l’Agnès no vivia al Japó. L’adreça de la postal ni tan sols existia i no hi havia cap constancia oficial ni extraoficial que residís en aquell país. El més probable era que algú hagués enviat la postal de part seva, va concloure el detectiu. No cal que juri que no entenia res. La lletra de la postal, inconfusible, era de l’Agnès, però tot semblava indicar que no era ella qui l’havia llançat a la bústia.

   

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

  1. Así, sin enufemismos. Quizá el post que más me ha hecho reir de todos los que te he leído, loco. También uno de los más surrealistas y seguro que también un punto desesperante. Joder, con la señora, estaba desatada….Ahí gente, que se aburre mucho, gente que luego va a las manifestaciones a despotricar contra todo aquel que no piense como él…Sigue mirando, loco, reimos y aprendemos con tus relatos.

Respon a X Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.