Josep Pastells

El test d’Aranjuez va ser força positiu: quaranta-cinc minuts justos per fer els deu quilòmetres, a un ritme de quatre minuts i mig per quilòmetre. Al final érem prop de 4.000 corredors, ja que als tres mil i escaig que ens hi havíem inscrit se’ns van afegir centenars que corrien sense dorsal. Estic quasi segur que hauria baixat dels 45 minuts si no arriba a ser per un petit accident a l’últim quilòmetre, quan quedaven poc més de cinc-cents metres per a l’arribada. No sé com vaig fer-m’ho, però el cas és que vaig ensopegar amb un pas de zebra elevat i, exactament igual que si em capbussés en una piscina, vaig caure sobre l’asfalt amb una extensió quasi perfecta de braços que va acabar amb un fortíssim cop als palmells de les mans. Per efecte de la patacada, les meves ulleres van sortir volant uns metres més enllà, i encara sort que un amable corredor me les va recollir mentre uns quants més em dedicaven crits d’ànim. Vaig arribar a la meta amb les galtes enceses, però amb la satisfacció d’haver completat una bona cursa, força més amunt de mitja taula i a un ritme molt superior al que hauré de dur a la marató.

Jo també t’estimo (15)

I el dolor creixia sense treva, fent-me saber que la mort era allò, que tot estava descartat i eliminat, que res del que fes a partir de llavors seria compatible amb la vida. Però lluitava, és clar que lluitava, amb pretensions de trobar-la, d’acabar descobrint que se n’havia anat en contra de la seva voluntat, que també m’estimava. La puta realitat: ni la policia ni els hospitals en sabien res; al diari tampoc, i no tenia familia coneguda. Allò no descartava un segrest, una bogeria momentània, algun joc de mans que la tornés amb mi.