Josep Pastells

Què tenen en comú Paul Auster, Miguel Delibes i Andrea Camilleri? Possiblement poca cosa, però ahir, llegint entrevistes amb tots tres, vaig tenir la impressió que estaven agermanats per quelcom més que l’amor a les lletres, per una lucidesa que els permet passar de l’escepticisme a l’esperança sense caure en l’error de pensar que la felicitat existeix. O, millor dit, sabent que quan comença a manifestar-se és perquè és a punt de desaparèixer, tot i que sempre pot tornar a sorgir, és clar.

El rodatge llarg del cap de setmana? Un petit desastre. Distància rècord (per a mi en aquesta etapa de la vida, és clar) però amb un temps penós. Vint quilòmetres en una hora i cinquanta minuts! El pitjor va ser la tornada, quan l’energia va decaure espectacularment i amb prou feines corria a sis minuts per quilòmetre. Alguna cosa positiva? Sí, avui no tinc agulletes ni em fa mal res.
Jo també t’estimo (10)

El cas és que l’Agnès em va obrir un nou horitzó, que físicament es concretava en masturbacions diàries (primer) i en mossegades, xuclades i pessics (poc després) que lluny de fer-me sentir cap patiment interior coincidien amb un estat anímic que podria resumir-se amb dos adjectius: feliç i enamorada. L’Agnès havia entrat a la meva vida sense avisar i en poc temps s’havia convertit en imprescindible. Jo era conscient que res no podia ser tan perfecte, però mai no vaig voler aprofundir en els punts foscos, en els interrogants que en algun moment de serenitat em sacsejaven el cervell i jo esclafava amb la mateixa contundència que si fossin mosquits.