Josep Pastells

‘Geografías humanas: Namaste’07’. Aquest és el títol de l’exposició que aquest vespre inaugura Juan Yuste, un dels grans exploradors de l’ànima humana o, més ben dit, de les múltiples ramificacions de les persones independentment de la seva raça, sexe, edat i color o de la part del planeta on visquin. Com definir Yuste? Podríem dir que són 190 centímetres de pur múscul carregats d’intel.lecte, o muntanyes de sensibilitat al servei de la música, la literatura i tot el que tingui a veure amb la diversió carregada de lucidesa. Però Yuste també és cultura, resistència, riure i emoció. Ja sabem que el ritme que imposa la nostra societat convida a les presses, al pensament únic, a córrer sense gaudir del paisatge… És una pena que ens deixem endur per aquest corrent; és una pena que no siguem com Juan Yuste.

L’exposició: són fotografies captades aquest estiu al desert indi del Thar, a l’altiplà tibetà i al Nepal. Són imatges que demostren que les persones, si anem pel món amb els ulls i les orelles ben obertes, podem reconèixe’ns, relacionar-nos, escoltar-nos, dubtar i enriquir-nos. La cultura, la sensibilitat i la diversió no tenen per què ser incompatibles. Si un cop dit (escrit) això no queda clar que Juan Yuste és un bon amic, m’afanyo a aclarir que sí, ho és. I no només això: és company de copes (infreqüents però memorables), de cops (boxístics, demolidors) i d’editorial; de fet, és l’amo de Lobohombre i m’ha publicat una novel.la: ‘Héroes flacos’. Per què escric en castellà?, em pregunten de vegades. Potser seria millor preguntar-me: per què visc a Getafe? Però aquesta seria una altra història, avui volia parlar de llops, és a dir, d’en Juan, potser de mi mateix.