Un repte, potser un destí (40)
De què em ve, el costum de menjar llaminadures al cinema? Suposo que de la golafreria diguem-ne genètica i del costum, de la repetició d’un ritual al llarg dels anys. No hi fa res que les dues bosses (una de gominoles i l’altra de xocolata) i l’ampolla de coca-cola que compro em costin més que la pròpia entrada, perquè ja ho veig com una necessitat que va més enllà de la tradició. Potser és perquè així la qualitat o falta de qualitat de la pel.lícula no és tan determinant i m’asseguro una satisfacció que, per molt que em diguin que no és gens sana, em reconforta fins a l’extrem que aquest hàbit forma part, pel cap baix, del llistat dels meus quinze preferits.
Un dels altres hàbits, que podria considerar-se més recent (hi ha antecedents històrics, però ens hauríem de remuntar quinze o vint anys enrere), és el de córrer. Les persones que ho fan ja saben de què parlo. Pot donar la sensació que en algun moment pateixes, que arribes al límit de les teves forces, però en acabar et sents pletòric, satisfet, amb ganes de viure.
Ai, ai, ai…..que no podrem anar al cinema junts. M´agrada asseure´m a les darreres files i quan entro en una sala de cinema faig una ullada ràpida al personal per tal de decidir des d´on veuré la pel.lícula. Intento que sigui lluny, ben lluny de xocolates, gominoles, crispetes,begudes i altres dolços cruixents….que fan que no em pugui concentrar en la pantalla: glup-glup, crec-crec,eiiix-eix…Es clar, si fos una pel.lícula ben sorollosa no m´importaria…però si cal disfrutar de la música, els sons,el silenci…aaai, ai ai.
Joder nen, menuda parrafada melancólica. Me alegro de que disfrutes tanto con el chocolate caliente y las películas. Una de las pocas alegrías que traen las noches es esa posibilidad: acurrucarte junto a tu piba y entrar en calor. Si hay suerte, y la peli es decente, entonces ya es la hostia. Pero, bueno, todo lo que sea llenar de oxigeno el cerebro, siempre es bueno: ya sabes, películas, carreras, sexo, poemas, viajes…Lo dejo ahí.
Un abrazo