Josep Pastells

Hi ha dies en què, deixant de banda les convencions socials i oblidant per uns segons l?amenaça que representa el Codi Penal, et vénen ganes de sacsejar amb totes les teves forces aquell locutor que no deixa de dir bestieses, aquell company de feina que sempre et ve amb romanços o, per ser més concrets, el cap que primer et diu una cosa, al cap d?una estona justament la contrària i poc després una tercera que tan sols pot ser el principi d?un reguitzell de contradiccions que et duen al límit de la paciència.

Per això em va bé córrer. Per sentir-me lliure, per projectar els pensaments lluny, molt lluny, per sentir que encara faig coses que depenen només de mi. Avui toca fer deu quilòmetres? Donc deu quilòmetres. El ritme i el recorregut també els decideixo jo. Tant se val que plogui o faci sol, que nevi o pedregui. Puc córrer fins que tingui forces, fins que en senti la necessitat, fins que em vingui de gust. I per grans que siguin els límits, per infinites que siguin les obligacions, sempre trobaré aquell moment de pau en què pugui pensar, ni que sigui mentida, que tot té sentit.