Josep Pastells

La torticoli va desaparèixer el dissabte per deixar pas a un fort refredat. Sembla que m?és impossible estar en plenes condicions físiques, però em consola pensar que si algun dia no tinc cap molèstia i puc respirar amb normalitat tindré moltes possibilitats de millorar el meu rendiment. Tampoc no em queixo. Diumenge al matí vaig córrer setze quilòmetres en vuitanta-sis minuts. Admeto que vaig acabar molt cansat, però feia un grapat d?anys que no corria una distància com aquesta. Només és el principi, ja ho sé. Puc permetre?m anar una mica més lent, però he de començar a visualitzar la distància màgica: 42.195 metres.

No faré el salt a la mitja marató fins al gener, però confio que abans ja hauré corregut aquesta distància en solitari. Si aconsegueixo fer-la sense acabar mort, començaré a veure clar que sóc capaç de fer el doble. Tot són hipòtesis i especulacions, ja ho sé, però és que no puc evitar anticipar-me a uns entrenaments que, per força, han de ser graduals. Un cop admès que al principi vaig equivocar-me d?estratègia -que no m?interessava anar més ràpid, sinó agafar més fons-, l?únic que em cal és paciència i, evidentment, voluntat. Més d?un cop em desmoralitzo quan, en qualsevol d?aquests rodatges que faig ara, no porto ni deu minuts corrent, ja em sento cansat i penso que el gran dia hauré de córrer, anant bé, un màxim de 239 minuts, però crec que si vaig superant  aquests dubtes (més físics que mentals) també m?aniré enfortint. L?objectiu, ja ho sabia des del principi, era quasi una proesa per algú amb la meva constitució, però ja vaig descobrint que, com en tants d?altres aspectes de la vida, el més important és el treball.