Josep Pastells

Inventari de sensacions

Un repte, potser un destí (23)

La gent és poc formal, ja ho sabem, però per molt que m’ho repeteixi no és cap consol. Feia tres dies que, amb motiu d’un reportatge sobre la renda per càpita dels madrilenys, perseguia la cap de premsa d’un ajuntament per obtenir unes declaracions de l’alcalde sobre el creixement econòmic del municipi.

      – No pateixis, les tindràs –em va dir dilluns i també ahir, quan vaig trucar-la de nou perquè encara no havia rebut  el que volia.

Aquest migdia, però, quan l’he tornat a trucar en comprovar que no hi havia notícies seves, he detectat una notòria falta de seguretat en les seves paraules:

 – Recorda que avui tenim el pregó i l’alcalde està molt enfeinat. Encara no he pogut parlar amb ell.

         I les declaracions?

         No et puc garantir res –ha dit, com si mai no haguéssim parlat del tema-. De tota manera, intentaré enviar-t’ho abans de les tres – ha afegit.

Evidentment, ni a les tres ni a les quatre ni a les cinc. Res.

Què hi farem, he pensat. Si no puc tenir les declaracions de l’alcalde del municipi que ha crescut més, recolliré les del segon. Dit i fet. Trucada al cap de premsa. No l’agafa. Trucada a casa seva. No hi és. Trucada al mòbil. L’agafa i em diu que està dinant.

         Només serà mig minut.

Li he explicat què volia ­–les seves declaracions– durant ben bé dos minuts. En acabar m’ha dit:

         Molt bé. Truca al cap de premsa i que et doni les dades.

         No necessito cap dada. Només la teva valoració –he insistit.

         Ah, val, truca’m demà al matí.

Demà serà un altre dia, m’he dit. Al capdavall, aquest és el pa meu de cada dia, he conclòs, perplex davant la certesa que qüestions tan fútils encara puguin molestar-me.

Aquest migdia he fet deu sèries de dorsal al gimnàs. Després he sortit a córrer 37 minuts (sí, trenta-set) a un ritme força lent, de cinc minuts i mig per quilòmetre, més o menys. A continuació he fet deu cops cent metres amb progressions, descansant amb prou feines mig minut entre series, i finalment uns deu minuts de carrera contínua. Em sento lent i pesat, però suposo que és perquè sóc lent i pesat.

 


Respon a Francesc Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.