Josep Pastells

Ahir al vespre, poc abans de sortir de la feina, em va trucar en Pancracius. Feia quasi un any que no parlàvem, però sense cap preàmbul em va preguntar:

– Vols signar llibres demà al centre cultural?

– Signar llibres? Quins llibres? Tens algun llibre meu, tu?

(En Pancracius és llibreter d’un petit poble del sud madrileny i alguna vegada, crec recordar, va tenir a l’aparador algun llibre meu, tot i que ignoro si va arribar a vendre’n cap)

– No, però els podries dur tu…

– Potser em queda a casa algun exemplar d’Héroes flacos. Ja ho miraré.

– Perfecte. A quina hora passaràs?

– Te’ls puc dur a dos quarts de deu, si vols. Te’ls deixo a la llibreria, no?

– No m’has entès. Quan passaràs a signar els teus llibres?

Dubto uns segons. Després dic:

– Primer caldria que algú els volgués comprar, no? Creus que hi haurà algú que vulgui comprar el meu llibre?

– Sincerament?

– Sincerament.

– No.

– I per què em demanes que vingui a signar llibres si ja saps que ningú me’n comprarà cap? No ets conscient que he de treballar?

– No sé. He pensat que et faria gràcia. Per què no t’escapes una estoneta? Jo hi seré de nou del matí a nou del vespre.

– Umm… Podria intentar-ho.

– I si tens temps prepara un cartell per anunciar que signaràs llibres. Podries posar que…

– Pancracius!

– Val, val, no cal cap cartell. Però passa’t una estona, que farem petar la xerrada. I vés a saber, no es pot descartar del tot que algú compri el teu llibre.

– Tens raó. No se sap mai.

Aquest matí, quan en Pancracius encara muntava la paradeta, li he deixat quatre exemplars d’Héroes flacos. Quan surti de la feina passaré a recollir-los i xerraré una estona amb el meu amic llibreter. Qui sap si em sorprèn amb alguna anècdota que em permeti acabar amb un somriure aquest Sant Jordi i oblidar que, un any més, formo part de la legió d’escriptors que se senten com formiguetes esclafades per un exèrcit de lectors que corren a la recerca d’un llibre que indefectiblement no és el seu.