Josep Pastells

Inventari de sensacions

Un repte, potser un destí (138)

Publicat el 22 d'abril de 2008 per giusepe

Ja sabem que una mateixa història pot ser o semblar molt diferent en funció del punt de vista. En tenim proves quotidianes: les declaracions dels polítics, les discussions de trànsit o fins i tot els petits entrebancs casolans de cada dia. L’anècdota que vull explicar ara acaba de succeir-me fa deu minuts i d’alguna forma entraria en aquesta darrera categoria.

M’he deixat el mòbil a casa, però no me n’he adonat fins que ha aparegut en Peter per dir-me:

-T’he fet una trucada perduda, però no me l’has agafat.

Com que no sóc conscient d’haver-me deixat el mòbil m’ajupo per agafar-lo de la bossa. En aquest moment sona el mòbil d’en Peter que, sorprès, em mira i em comunica:

– Ets tu! M’estàs trucant tu!

– Què?

Llavors ho recordo tot. M’he deixat el mòbil i l’única que pot tenir-lo és la Inés, que per alguna raó que se m’escapa està trucant a en Peter.

– Deixa, ja l’agafo jo -li dic a en Peter.

– Sí?

La Inés (només pot ser ella) penja el telèfon.

No entenc res i la truco al fix:

– Es pot saber per què truques en Peter? I per què m’has penjat?

– Eres tu? -em diu. Això és surrealista. Per què et truca en Peter, si treballeu junts i tots dos sou a la feina? Perquè ets a la feina, no?

– Sí, sí, és clar….

– I per què t’ha trucat?

– Encara no ho sé. Ara li ho preguntaré.

(Ufff, penso. Al final, com sempre, la culpa serà meva)

Mentrestant, la Inés m’explica el seu punt de vista:

– Encara era a casa i he vist que t’havies deixat el mòbil. No li he donat més importància fins que ha sonat. Com que no he tingut temps d’agafar-lo he mirat qui havia trucat, per si de cas era important. Era en Peter. M’ha estranyat molt, però he decidit trucar-lo per dir-li què t’havies deixat el mòbil. I m’he quedat de pedra en sentir una veu que s’assemblava molt a la teva però no podia ser la teva.

– Per què no? -pregunto.

– Què hi faries tu, amb el telèfon d’en Peter?

– I per què has penjat?

– No sabia que eres tu. No entenia res. Era surrealista, ja t’ho he dit. I es pot saber per què t’ha trucat, si treballeu junts i sou tots dos a la feina?

– No ho sé, penja i ara t’ho dic.

– Peter…

– Què?

– Per què m’has fet una trucada perduda?

– Estava picant el timbre com un boig i no m’obrien la porta. He pensat que tu podries obrir-me, però no ha estat així. I quan finalment m’han obert i t’ho anava a explicar he vist que em trucaves al mòbil des del teu mòbil, tot i que just en aquell moment m’estaves dient que t’havies deixat el mòbil. No entenc res.

– Ara t’ho explico, un moment.

Després truco a la Inés per aclararir-ho tot, però em quedo amb la sensació que no aclareixo res i que ella continua pensant que tot és culpa meva. I quan intento fer-li un resum a en Peter es limita a dir-me:

– Mira que t’agrada embolicar-ho tot, eh!


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.