Un repte, potser un destí (137)
Queden poc més de cinc dies i 23 hores pel tret de sortida de la marató i, per tant, comença un compte enrere que no sé si se’m farà llarg o curt però quasi segur que desembocarà en un altre títol per aquest bloc. Quasi segur, dic? Això voldria dir que he deixat de ser aspirant a maratonià, que m’he convertit en un maratonià de ple dret per la simple raó que he estat capaç de córrer (córrer, insisteixo) els 42.195 metres. Bufffffff. Intentaré no pensar-hi massa, però ara sí que ho veig a prop. Aquesta setmana hauria de ser la del bon repòs i el bon menjar, a veure si sóc capaç d’arribar en bones condicions a la línia de sortida. Però també faré un esforç per no parlar més d’aquest tema fins d’aquí a una setmana, quan ja podré anunciar el resultat de la meva primera incursió en el món de les curses de llarga distància. Només afegiré, si de cas, que el dimarts faré un rodatge molt suau, de tres quarts o així, i el dimecres cinc sèries de 1.000 metres, també força suaus. I res més. A esperar el tret de sortida.
És curiós, però aquesta primera marató (42 quilòmetres i escaig, com ja sabeu) m’arriba als 42 anys. Ahir vam fer un dinar familiar (25 persones) a Can Mascort i tenia la sensació que la data del meu aniversari havia passat desapercebuda; de fet, havia fet tot el possible perquè fos així i fins i tot havia demanat als més propers (pares, dona, germana i fill) que no en diguessin res, però a l’hora dels postres van apagar els llums i em van posar al davant un gran pastís amb les espelmetes dels 42. I fotos i més fotos. I vinga a riure. Una bona sorpresa, inesperada i emotiva, tot i que els autèntics i grans protagonistes de la vetllada van ser els tres avis que ens queden (Roser, Jaume i Joan) i els tres que ja no hi són (Rosalia, Lola i Modest) gràcies a un cop d’efecte de la cosina Teresa. Sis avis? Sí, és que al dinar hi havia cosins i cosins de cosins, a més de fills de cosins, fills de cosins de cosins i, evidentment, les parelles respectives; els que en tenen, és clar, que també tenim solters d’or.
Ara es com si anessis a un examen, i pel que has estudiat, segur que aproves. D’aquí a una setmana, estaràs parlant de la immensa alegria que se sent després d’haver acabat un Marató. Ho aconseguiràs, segur.