Josep Pastells

Tot i que després de fer periodisme -o ciències de la informació, com es deia llavors- vaig completar un curs sencer de ciències polítiques i actualment em guanyo la vida en un setmanari que es nodreix bàsicament d’afers polítics, tot i ser conscient que la política -o aquest complex joc d’estratègies, mentides i disbarats que anomenem política- té força a veure amb el progrés i l’evolució de la societat en què ens ha tocat viure, he de confessar d’una vegada que no m’agrada la política.

El debat d’ahir a la nit entre Zapatero i Rajoy, per exemple, em va semblar tan poc apassionant que he d’admetre que, quan acabava de començar el quart bloc temàtic, em vaig quedar adormit. És ben possible que fos una conseqüència parcial del cansament del dia anterior, quan vaig córrer 31 quilòmetres i en vaig recórrer 750 més per arribar al costat de la meva estimada, però no tinc cap dubte que també té molt a veure amb la falta de trempera de dos polítics que no obtindran el meu vot. Això sí, si fos indispensable triar-ne un dels dos em decantaria per Zapatero, però sent conscient que en cap cas em deixarà satisfet amb la seva gestió. Quatre anys com a president dels espanyols -i també, per molt que ens pesi, dels catalans, per sobre del Montilla de torn- són més que suficients per avaluar-lo i només cal mirar enrere per treure les nostres pròpies conclusions.

Guanyarà la democràcia, afirmen els més optimistes. Hi perdrem tots plegats, afegeixen els més sarcàstics. Ja veurem què passa, dic jo. I em pregunto: algun dia podrem veure debats que ens apassionin entre polítics que ens semblin propers? Algun dia tindrem la sensació que donem el nostre vot a algú que s’ho mereix, a un polític competent que sabrà dirigir la nau més enllà de les tempestes?