Josep Pastells

Els que correm per parcs i carrers, o ben mirat per quasi qualsevol lloc que no sigui una pista d’atletisme, estem acostumats a conviure en una certa harmonia amb gossos de totes les races i mides que, per sort, acostumen a passejar en companyia dels seus amos. Però de vegades no és així i el que en principi podria ser una repartició equilibrada de l’espai s’acaba convertint en un terreny adobat per al conflicte. I per molt que tinguis facilitat per als driblatges és fàcil que tard o d’hora protagonitzis algun incident desagradable que, si el gos és gros i té mala llet, pot acabar conduint-te a l’hospital.

L’anècdota que vull explicar avui no va acabar ni de bon tros tan malament, però tan sols perquè l’enemic, és a dir, el gos que em va atacar era un petaner que no aixecava ni un pam de terra. Jo portava mitja hora corrent i anava una mica forçat pel cronòmetre, per la necessitat de complir les expectatives que m’havia marcat en iniciar el recorregut. Potser esbufegava més fort de l’estrictament necessari, però no crec que, per fina que sigui l’oïda dels gossos, fos motiu suficient perquè el petaner m’abordés d’aquella manera, amb tota mena d’insults i amenaces -en forma de lladrucs, és clar- que em donaven a entendre que acabaria mossegant-me, que el seu objectiu era fer-me miques. Per sort, la desproporció entre les seves paraules (lladrucs, d’acord, però no em calien intèrprets per saber què em deia) i la seva mida era tan enorme que ni per un instant vaig témer per la meva integritat física. Per tant, vaig mantenir el ritme sense fer-li gens de cas. Ell seguia darrere meu, a menys d’un pam dels meus peus  i, quinze o vint segons després, me’n vaig cansar.

-Vols fer el favor de deixar-me en pau? -li vaig dir.

Ni cas. Continuava bordant-me.

Mig minut després, fastiguejat per la seva insistència, vaig decidir plantar-li cara amb més vehemència. Després d’aturar-me sense previ avís, li vaig dir:

-Fot el camp d’una vegada!

Va dubtar uns segons i vaig aprofitar-ho per reprendre el meu camí. Però era evident que no seria tan senzill, perquè de seguida va tornar a seguir-me. Completament fart, i també molest perquè m’havia tallat el ritme, que ja dic que començava a ser un pèl forçat, vaig optar per perseguir-lo jo a ell. Quan vaig frenar bruscament ell va imitar-me i quan va veure que el perseguia, que esprintava per atrapar-lo, va córrer tan ràpid que amb prou feines vaig tenir temps de cridar-li:

– Em deixaràs en pau, ara?

Quan ja ens separava una distància d’uns quinze o vint metres, vaig canviar de sentit per completar el traçat previst. No m’esperava tornar a sentir els seus lladrucs, ni tampoc que mig minut després tornés a tenir-lo rere les vambes. I encara em va sorprendre més l’opció que definitivament vaig prendre: esprintar amb totes les meves forces sense mirar enrere, fins arribar a la meta (la meva meta particular de cada dia) en el temps previst.