Josep Pastells

Un cop presa la decisió, ja importa poc el que diguin els altres, però en les respostes que he rebut aquests dies quan s’assabenten que vull ver la marató es detecta, com a mínim, un cert escepticisme.

– De debò t’hi veus capaç?

– Ufff, són més de quaranta quilòmetres, no?

– Ja n’estàs segur?

– Vols dir que podràs?

I unes quantes més d’aquest estil. És clar que també he rebut opinions favorables, com la d’un amic que m’ha recomanat que m’acostumi a córrer 50 quilòmetres, perquè així el dia de la cursa aniré sobrat, o un altre que pronostica que el meu cos acabarà sent una barreja de velocista nord-americà i etíop maratonià.

En qualsevol cas, tinc molt clar que es tracta d’un repte personal i, per tant, serà millor que m’oblidi del que diguin la dona, la família, els amics o coneguts…

La faré i punt.

Per a mi seria una proesa sense precedents, ho admeto, però també és cert que (fa una vintena d’anys) vaig fer alguna triatló i unes quantes mitges maratons. La veritat és que des del meu primer matrimoni (1992) m’he centrat més a aixecar pesos, encara que en els darrers anys he tornat a córrer i anar en bici, sempre d’una forma tan moderada que per plantejar-me arribar en condicions a París, d’aquí a mig any, caldrà un entrenament dur i rigorós.

D’entrada, hauré de perdre alguns quilets. Els 88 actuals (lluny ja dels 104 de l’època de musculació desenfrenada en què per molt que em mirava al mirall sempre em veia esquifit) són excessius per córrer els 42.195 metres amb una mínima dignitat. El meu objectiu -força a l’abast, segons el meu parer- és baixar de les quatre hores, i crec que ho podré fer bé amb 82 ó 83 quilos.

De moment, d’aquí al desembre, em dedicaré a agafar fons. L’objectiu immediat és córrer 10 quilòmetres en 40 minuts. Seria anar a quinze per hora, molt per sobre de la meva velocitat de creuer actual, que amb prou feines supera els 12 per hora. És molt probable que no ho aconsegueixi, però si em quedo en 13 ó 14 ja m’anirà bé. Al capdavall, el dia de la marató en faré prou amb una mitjana d’11 per hora per assolir el meu objectiu. Sí, ja sé que els bons van a més de 20 per hora, però jo em conformo amb acabar la marató i, si és possible, baixar dels 240 minuts.

M’enrotllo massa? No importa. De fet això ho escric per a mi. És una forma d’obligar-me, de comprometre’m. És un intent de descriure les meves sensacions físiques, potser també mentals, en relació a la marató.

Anem al gra. Aquest matí m’he llevat a les set per córrer mitja horeta, a bon ritme. Al principi m’ofegava, però després ja m’he sentit més còmode. En arribar al camp de futbol he fet cinc esprints de cent metres i, després, trenta dominades penjat de la porteria. Dir que estic mort seria poc. Segur que demà tindré agulletes. Aquest cap de setmana el dedicaré a descansar i, a partir del dilluns, iniciaré el programa dissenyat per Martín Fiz per córrer 10 quilòmetres en 40 minuts.