Un poeta gens utòpic: Jordi Colomer
Conec en Jordi Colomer (Banyoles, 1964) des de fa uns vint anys, quan vam coincidir fent la mili a les antigues casernes de Girona. Des de llavors ens hem trobat unes quantes vegades, crec que sempre o quasi sempre a Banyoles, les últimes al Club Natació, i quasi sempre hem xerrat una mica, però no tenia ni la més remota idea que escrivís poesia. Per això, el dimarts em vaig endur una gran sorpresa en veure al diari que havia presentat a Girona el poemari L’estany utòpic, guardonat amb el Premi Jacint Verdaguer de Calldetenes. Sense pensar-m’ho dues vegades, ahir vaig anar a comprar-lo a la Llibreria 22 i me’l vaig llegir d’una tirada, meravellat de la capacitat d’aquest físic per crear poemes carregats de bellesa i sentit. Ara no és moment de fer-ne cap ressenya literària, però sí que vull felicitar-lo de tot cor. Per cert, quan li vaig comentar a en Guillem Terribas -responsable de la 22 i de moltes altres coses relacionades amb la vida cultural gironina- que no sabia que en Jordi escrivís poesia em va respondre que fins fa poc ni el mateix Jordi ho sabia, que si es va presentar al premi va ser mig per casualitat i empès per persones que havien llegit la seva obra i creien en la seva qualitat. Suposo que no li farà res que, per donar fe del que acabo de dir, reprodueixi aquí el poema que tanca el llibre, Retorn: Si és tot i només immensitat/la que em separa de tu, cel blavós/desitjo als mil àtoms que ara em retenen/la més certa i blanca llum, i res més./Fora bo que ens tornéssim a trobar.
Per cert, ara que faig memòria recordo que a la mili, quan em passava tot el sant dia escrivint-li cartes a la nòvia (encara no teníem internet), en Jordi va ajudar-me en més d’una ocasió a polir uns textos carregats d’entusiasme que amb la seva col.laboració van adquirir la dignitat necessària per ajudar-me a seduir-la.
Això sí que és un amic: col.laborador altruista. Me n´adono que els personatges-amics dels que ens parles aquests darrers dies han nascut al 64, deu ser un any de bona collita. Jo ja ho sospitava.
Josep, jo aleshores, quan feiem la mili, tampoc sabia com seduir les noies. Però un, a la tornada dels anys, reté tantes ganes de ser seduit que un bon dia em vaig deixar anar. No va ser cap llarga carrera ni cap procés mental, només deixar que els vint-i-tres segons que triga la sang a recórrer en mitjana el cos, deixessin escrit tot el pòsit emmagatzemat: la mesura de la seducció interna. I gairebé tots els músculs, capil.lars i membranes es van posar d’acord en la meravella i la pietat, en la descoberta i la fusió d’un espai tan assimilat com era el descrit en l’estany utòpic. Mira, igual a la callada, més d’un cos descobreix que el desig no cal buscar-lo en la immediatesa sinó en la reflexió. I ei, gràcies per la felicitació. Com que és de llei que ens tornarem a trobar un dia d’aquests ja comentarem les infinites possibilitats de seducció.
Jordi