Un home a la foscor
Tot i que no tinc temps de llegir tots els llibres que m’arriben a les mans, quan m’assabento que Paul Auster ha publicat una nova novel·la em falta temps per córrer a comprar-la. Per llegir-la ràpidament, és clar. Faci el que faci, Auster sempre m’agrada. Potser és que no sóc objectiu i ja em sembla algú de la família, un amic, de vegades un confident. Algú que sempre m’explica històries semblants però aconsegueix captar la meva atenció no només fins acabar de llegir el llibre, sinó també fins molts dies després, quan en el moment més inesperat se m’apareix algun dels seus personatges o em sorprenc reflexionant sobre les fronteres entre imaginació i realitat.
Un home a la foscor demostra que una novel·la pot desdoblar-se sense perdre eficàcia, que les històries poden expandir-se en cada pàgina mentre el lector es planteja si realment sap el que sap o en realitat només es pensa que ho sap. Però la incertesa vital, una visió certament kafkiana de la realitat i la certesa que mai no deixen d’haver-hi secrets i traïcions són només una petita part dels elements amb què Auster juga a crear noves vides que ni tan sols són més perfectes que la vida.
Mons infinits
Tots sabem que un dia hem de morir, que hi ha somnis eterns i ajornaments inajornables. Tots hem jugat alguna vegada a ser Déu, a inventar mons diferents en què les coses ens vagin una mica millor, però quasi ningú és tan obstinat com Auster quan es tracta de crear i recrear idees i atmosferes que es ramifiquen amb la força dels mons infinits.
Tot torna a girar
Llegir Auster és admetre que potser no saps ni el que et penses que saps; submergir-se en els seus llibres equival a ser testimoni que tot s’acaba però tot torna a començar. Seguir-lo al llarg dels anys serveix per aprendre que tot s’assembla i tot és diferent, per prendre consciència de la irreal perícia del destí i d’una realitat on tot torna a girar i tens tot el dret del món a sentir-te immortal.
Jo també em considero fan de Paul Auster, i també em costa ser objectiu quan parlo de les seves novel·les. Tot i així, “Un home a les fosques” em va semblar una de les més fluixes, tenint en compte que “fluix” per Auster, vol dir més que decent en una hipotètica valoració de la literatura en general, des del meu punt de vista, òbviament. La veritat és que em va deixar una mica de mal regust de boca com es “carrega” la història “imaginada”, massa bruscament després de les expectatives que li dóna al lector. Però el llibre te l’empasses em poques hores, la història i els personatges t’atrapen, sap donar-li una volta més al sentit de la vida…. en definitiva, és un Auster.
Estic amb tu Josep, és un vell amic que et ve a veure de tant en tant, i et pot agradar més o menys, però mai et decep. En cinema em passa el mateix amb l’amic Woody Allen.
salut
A mi també m’agraden molt l’Allen i l’Auster. Dit així sembla que anaven a la mateixa classe jeje.