Un bessó cada cop més atlètic
Quasi sempre corro sol, però de tant en tant tinc l’oportunitat de fer-ho acompanyat. Ahir, per exemple, vaig compartir entrenament amb un amic gironí que segur que s’identificarà sense problemes amb el títol del post.
El bessó és un múscul bàsic per a qualsevol atleta, i més encara per als corredors. En aquest sentit, els bessons ben formats i desenvolupats, aptes per recórrer grans distàncies o realitzar esforços explosius, són una de les principals característiques dels amants del running.
Bessó, bessons i bessona
Imaginem-nos per un moment un atleta de bessons ben formats que alhora pot ser qualificat, tot ell, de bessó. I és que té un germà, de nom Albert, d’exactament la mateixa edat i característiques físiques molt similars, quasi idèntiques. Contemplem també la possibilitat que aquest atleta bessó de bessons ben formats estigui casat amb una bessona, de nom Montse.
Identifiquem-lo ja: Josep Maria Falgueras
Situem-nos ara en la més estricta de les realitats: l’atleta bessó de bessons ben formats i casat amb una bessona existeix. I és amic meu. I viu a Girona, treballa a Girona i corre a Girona. El seu nom? Josep Maria Falgueras. 46 anys, prim, morè, cada cop més fibrós i amb uns bessons més definits.
Esforços i recompenses
Per alguna cosa surt a córrer cada dia. Mitja hora a bon ritme, amb pujades i baixades, mantenint-se fidel a la filosofia que diu que cada esforç té la seva recompensa. I quines són les recompenses de les seves gambades i esbufecs? Moltes, però en podríem destacar sobretot dues: un físic cada cop més afinat i una ment més atenta i desperta.
Un magnífic exemple
De fet, en Josep Maria és un magnífic exemple dels beneficis que provoca la pràctica del running. Conec pocs atletes aficionats tan entusiastes i disposats al sacrifici, tan compromesos i humils, tan conscients que, per tòpic que soni, la ment i el cos són indestriables. Per tot plegat, ànims i endavant, company!
Córrer, sovint, és qüestió de bessons jeje
Recordo que fa quinze o vint anys, a les curses que anava, era habitual veure-hi dos germans bessons d’Igualada. Devíen tenir uns seixanta anys i eren idèntics. Es deia que havien corregut en bicicleta de joves, i tenien una imatge bastant habitual en els ciclistes, no eren gaire alts, i els coneixíem pels germans Dalton. Al contrari dels americans, aquests eren unes molt bones persones, tot i que les males llengües, deien que quan corrien en bicicleta, alguna vegada s’havíen rellevat un a l’altre a la meitat d’una cursa, però segur que devia ser mentida.
Sí, Bea, sens dubte jejeje.
Això que dius, Toni, sempre m’ha semblat que seria molt interessant. Tenir un germà bessó i poder-se canviar alguna vegada per ell, vull dir. Ignoro si l’Albert i en Josep Maria ho han fet algun cop, i tampoc no estic segur que estiguin disposats a confessar-ho.