Trau de bon matí
Hi ha moltes formes de començar el dia, però sovint ens deixem dur per les rutines i repetim els mateixos moviments de forma mecànica, quasi sense pensar. Jo sóc dels que, sense adonar-me’n, acostumo a fer les mateixes coses en el mateix ordre, de manera que de vegades, al cap d’una estona, no sabria dir si he fet o deixat de fer alguna cosa.
Avui, però, he començat el dia amb una novetat. No ben bé des de l’inici, perquè m’he llevat, afaitat, dutxat, vestit i esmorzat exactament igual que sempre. I també he entrat al garatge amb la bossa del gimnàs i la cartera de la feina penjades a l’esquena i, després, he obert el portaequipatge del cotxe per desar-les allà, com sempre. La novetat s’ha produït quan, en abaixar la porta del darrere ho he fet amb tan poca traça, no sé en què estaria pensant, que l’efecte ha estat similar al d’una agressió amb una barra de ferro o, millor encara, amb algun objecte punxant. Vull dir que en tancar la porta m’he colpejat el front tan fort que he caigut d’esquenes i m’hi he estat una estona, intentant pensar què havia passat. Quan he comprès que ningú no m’havia atacat, que tot era cosa meva, he recuperat les ulleres del terra i m’he incorporat per entrar al cotxe i mirar-me al retrovisor. Tenia un trau força profund i sagnava. De fet, tenia la cara plena de sang, la samarreta tacada, tot l’aspecte d’haver estat apallissat.
Una bona estona després, quan ja m’havia netejat i desinfectat la ferida, he deixat de sagnar per tornar a les rutines, que avui, per descomptat, incorporen una pregunta nova per part dels companys:
– Què t’ha passat?
La primera vegada ho he explicat amb tot luxe de detalls, la segona i la tercera amb una miqueta més de concisió i les altres, totes les altres, amb una sola frase, un resum tan precís com enigmàtic:
– Ja ho veus, un trau de bon matí.
I no t’has posat un turbant? Hauries fet prou goig!