Stendhal y Chateaubriand: diferents visions de l’amor
“Stendhal sembla desconèixer aquell tipus d’amor en què una persona queda lligada a una altra per sempre. De fet, opina que l’amor sempre es consumeix, quan potser la veritat és més a prop del contrari”. Són paraules d’Ortega y Gasset als seus ‘Estudis sobre l’amor’, que aquests dies rellegeixo en plena (o ja no tant) depressió. Ortega contraposa Stendhal amb Chateaubriand, que sosté que un amor ple, nascut a l’arrel de la persona, no pot morir d’una forma versemblant, sinó que s’insereix per sempre a l’ànima sensible. Les circumstàncies, potser la llunyania, podran fer-li perdre volum i allotjar-lo al subsòl de la consciència, però mai no morirà. Són versiones contraposades, i potser les dues tenen part de raó. Llàstima que l’amor sigui tan irracional!
A la meua tauleta de nit fa uns quinze anys que reposa "La cartoixa de Parma", mai no he llegit El roig i el negre, a dir veritat. Nogensmenys crec que puc dir:
Del primer puc dir que em va encisar la traducció d’en Gimferrer, i molt, també, el pròleg d’en Joan Fuster.
Hi he anat llegint-lo, ara i adés, i no m’encaixa en la descripció que en fa, per exemple amb Fabrici. De fet el seu cor està lligat per sempre…però les circumstàncies….són les que són…….i en això no em semblen diferents, tal com esmentes.
Una altra cosa és que la visió -del món- d’en Chateaubriand és molt més estantissa. Stendhal passa l’espill……malgrat ser més jove i morir abans que el pseudobretó.
En quant a Ortega y Gasset, guaitant el món actual, ja saps que va ficar la cama dins de la brossa fins els engonals, quan va publicar "La rebelión de las masas", d’un costat i d’un altre quan reclamà que España necesitaba ser dirigida por órganos castellanos. I tan aprop que estava Hitler llavors. Extrems, què no hi posaré objecció. També podem traure-hi correlacions immediates al respecte. ETA, també ho creu, per exemple, anant a un altre cantó. Malgrat que Ortega es considerés un liberal, però és, o no?, l’altre cantó.
En tots dos casos en parla d’èlits selectes, si bé ho rumies.Supose que la imatge bellugadissa de Stendhal no li era agradosa i sí combregava amb la recerca d’un món perdut, amagat dins de l’individualisme que amara l’interior d’en Chateaubriand.
Potser, estigué molt fi amb allò de "cadascú és ell i la seua circumstància" per pura concepció de l’individualisme que prenyà certs cercles en la societat avançada des de la segona meitat del segle passat.
Cordialment, de Josep a Josep