Josep Pastells

El director britànic Sam Mendes, que deu anys enrere va sacsejar els fonaments de la classe mitjana nord-americana amb l’àcida American beauty, acaba d’estrenar Revolutionary Road, una pel·lícula que també parla d’aparences, somnis frustrats i misèries quotidianes però sense deixar cap marge al somriure o l’alegria. A part de moltes altres coses, el film aconsegueix que l’espectador reflexioni sobre el somni americà, allò que Mendes ha descrit com “la promesa que el país li fa al seu poble dient-li que tot és possible. Que poden arribar a presidents, a estrelles de Hollywood, a ser multimilionaris… El perill d’aquesta promesa és que et pot matar quan t’adones de la realitat, de que no tot és possible”. Ben mirat, no ens està dient res que no sabéssim, però és un tema tan aspre que pogues vegades ens ve de gust parlar-ne, potser perquè arribaríem a conclusions desagradables.

Tots tenim dret a sentir-nos diferents, especials, qui sap si millors. I és ben lògic que ens plantegem el futur d’acord amb uns somnis que creiem abastables, amb una vida gens convencional que ens permeti sentir-nos feliços, satisfets d’estar vius i ser tan especials. Però un dia observem el que hem aconseguit (feina, casa, amor, potser fills…) i ens adonem que això no és exactament el que volíem. Més ben dit: que no té res a veure amb el que havíem somiat.

La força de les tradicions

Revolutionary Road, un film basat en la novel·la homònima de Richard Yates, aprofundeix en les frustracions derivades d’aquest descobriment. La parella protagonista, interpretada per Leonardo DiCaprio i la polivalent Kate Winslet (la dona de Mendes, per cert), du una vida feliç només en aparença, que esclata en mil bocins quan reuneixen el valor necessari per enfrontar-se a les seves contradiccions. Llavors intenten capgirar la inèrcia que domina les seves vides, però acaben xocant amb la força de les tradicions i els resulta impossible deixar-se endur per l’esperit i la voluntat.

Dubtes

Quan les il·lusions s’esvaeixen, quan és evident que no podran prescindir del confort i la seguretat assolits, la parella trontolla i et fa trontollar a la butaca. Potser perquè, d’alguna manera, encara que no visquis a un suburbi nord-americà als anys cinquanta ni siguis tan guapo com ells, t’hi pots sentir identificat. Qui no ha tingut dubtes sobre la seva vida?, qui no ha pensat alguna vegada que no està fent el que li hauria agradat fer?, per què ens costa tant admetre que el desig i la realitat sovint no encaixen, que la passió i la raó quasi mai s’entenen?

Mandra i conformisme

Les revolucions serveixen per canviar les coses, però hi ha ben poca gent disposada a dur-les a terme, a admetre que no és feliç i a lluitar per ser-ho. Una revolució personal, o de parella, implica tornar a començar, però això fa molta mandra. Implicaria combatre el conformisme, esclafar la resignació, i potser et prendrien per boig. No deixa de ser curiós que el malalt mental que apareix a la pel·lícula, interpretat per Michael Shannon (candidat a l’Oscar com a millor secundari), sigui el que ho veu tot més clar, l’únic capaç d’entendre i aplaudir els somnis de la parella i també de criticar-los quan claudiquen.

Gens comercial

Un apunt final, col·lateral. Molts dels comentaris que la Inés i jo sentíem el divendres a la nit en sortir del cinema eren negatius. “Quina merda de pel·lícula”, vaig arribar a sentir. “Horrible”, sentenciava algú. La sala era plena de gom a gom. Imagino que moltes persones es pensaven que anaven a veure un film comercial, la típica pel·lícula que t’ajuda a creure en el somni americà. No era el cas. A nosaltres sí que ens va agradar, però potser és que ens creiem especials.