Serra, Coetzee i la democràcia de l’estètica
L’escultor nord-americà Richard Serra va proclamar trenta anys enrere que l’art no és democràtic. Per què? Una votació pública acabava de decidir que es desmantellés la seva peça Tilted Arc, instal·lada en una plaça novaiorquesa. No és gaire agosarat suposar que si la gent hagués votat a favor de mantenir l’escultura a la plaça, Serra hauria proclamat que l’art és democràtic. Però sembla que després de tants anys continua pensant que no i ahir mateix, en una entrevista a El País, feia referència a una cita de Brodsky que deia que no s’ha d’assumir que la investigació científica és democràtica. “Tampoc s’ha d’assumir que l’estètica és democràtica, perquè exigeix la mateixa preparació que la ciència. Si la gent votés quin tipus d’art vol en una plaça pública, elegirien a Walt Disney”, afirmava Serra amb una vehemència plena de ressentiment.
Les opinions de Richard Serra parteixen del supòsit que la gent no té gust artístic, o com a mínim un bon gust artístic. I també pressuposen que les seves escultures són bones, indiscutiblement bones digui el que digui el públic, aquesta massa amorfa que ell denomina la gent. No creu en la democràcia de l’art perquè tem les conseqüències dels seus possibles vots, tem que s’acabin exhibint a les places públiques escultures d’autors que no li arriben ni a la sola de les sabates. No diré que no tingui gens de raó, i res més lluny de la meva intenció que insinuar que les seves obres no tenen cap mèrit artístic, però la veritat és que em sento molt més proper a opinions completament diferents.
Mosaic d’interrogants
Parlo, per exemple, de les del premi Nobel sud-africà J.M. Coetzee, que al seu assaig Mecanismes interns analitza l’obra de 21 autors de primera fila. No es descartable que Coetzee pensi que la majoria de la gent, la gent, no té cap interès en l’obra de V.S. Naipaul, Bruno Schulz, W.G. Sebald o Hugo Claus, però aquesta hipòtesi no es pot deduir de cap dels seus textos, que més aviat conviden a la lectura i obren tot un mosaic d’interrogants i suggeriments.
Literatura democràtica
Lluny de les frases categòriques de Richard Serra, convençut de posseir l’autèntica veritat sobre l’art i l’estètica, una cosa així com l’única visió correcta i encertada del món i de les coses, Coetzee defensa que “quan un llibre es llança al món es converteix en propietat dels seus lectors, que, a la més mínima oportunitat, alteren el seu significat d’acord amb els seus propis conceptes i desitjos”. Coetzee, per tant, opina que la literatura és democràtica, que els lectors, cada lector, tenen o tenim la capacitat suficient per pensar el que vulguem de qualsevol llibre, sigui de García Márquez o de Corín Tellado.
Lector devot
Suposo que Coetzee ja sap que si la gent votés els millors llibres de la història no elegiria precisament els seus, ni tampoc els d’Italo Svevo, Walter Benjamin o Robert Walser, per citar tres dels autors de què parla al seu assaig. Però dubto que això l’inquieti en absolut. Perquè a part de defensar la llibertat de cadascú per decidir si una obra li agrada o no, l’escriptor sud-africà no perd el temps amb aquestes qüestions i es limita a llegir i llegir amb la intenció d’aprendre’n més. I després escriu novel·les com Terres de ponent o assajos en què s’interna amb sabiduria i empatia en l’obra d’altres autors per demostrar-nos que, a més d’un gran escriptor és, sobretot, un lector devot.
“la gent no té gust artístic, o com a mínim un bon gust artístic”… amb aquesta frase segons com hi coincideixo, perquè? doncs perquè és un camp que no han treballat… aquesta és la qüestió.
Per un altra banda, per gustos colors, això també és veritat, però si els fonaments de les persones, l’educació cultural, és mínima, només sabran interpretar allò mastegat, allò tant llepat: la postaleta que en dic jo.
I l’art, tot, el bo, és molt més que tot això, és l’obsevació constant de la vida, el saber deixar damunt la tela, damunt un llibre o al damunt d’un objecta tot allò que ens envolta, però de quina vida estem parlant? de la d’ara mateix, la de la societat actual, la de la nostre evoluciò i això és el que quedarà. L’herència d’allò que estem vivint ara i no la que ens van deixar els artistes passats. Dit d’un altre manera, cada època és diferent, interessant, per no esborrar i bona per contemplar, admirar i gaudir-ne, clar que sí, però l’art d’avui no pot ser ni per essència ni per circunstància, la copia d’un ahir, de la nostra herència, la que molts grans artistes ens van deixar. L’art, tot, té un rerafons i que ens falta? La de saber-lo trobar; Són un munt de sentiments. De si arriben o no, tot depèn de la traça de l’artista.
em quedo amb Eudald serra, un escultor català especialitzat en la recreació de tipus orientals de marbre i de bronze. I amb Coetzee també, per descomptat.
Muy interesante tu comentario Josep sobre la cuestión de Serra y muy pertinente poner a Coetzee en juego. Serra puede estar envanecido con su obra y cabreado con el personal, pero Coetzee está acertado cuando señala lo que se sabe, una obra sea cuadro, escultura, instalación, performance, libro o lo que sea, cuando se le ha lanzado al mundo, como los hijos, tópico largamente establecido, tiene su propio camino, y más aún ha de defenderse sola o solo, si de libro se trata. El autor, tras su artefacto realizado, es un estorbo narcisista para su objeto. Por tanto no se trata si el arte es o no democrático y menos aún que lo democrático sean unos votos más o menos, se trata de que el objeto artístico tiene un nombre propio que no es el del autor. ¿No?