Josep Pastells

En un món dominat pels tòpics i les generalitzacions, és fàcil sentir frases categòriques que diuen “aquests són així, aquells són aixà…”. En una de les cites ineludibles d’aquest estiu que s’acaba, el casament de la cosina Patri, vaig tenir ocasió de comprovar que el fet de ser català continua sent, com diria Pujol, un tret diferencial. Et miren d’una altra manera, això és evident.

Es van casar a Getafe, però després vam anar cap Algete (uns cinquanta quilòmetres cap el nord, per la carretera de Burgos) amb tres autobusos posats per l’organització, els nuvis, perquè la gent pogués beure tranquil.lament sense patir per la seva integritat física o pels punts del carnet de conduir. No és que sigui abstemi -bec cervesetes quasi a diari i també m’agrada el cava-, però no preveia beure gaire, entre d’altres motius perquè no hi estic acostumat i després em fa mal. Aquella nit, però, em vaig deixar endur per la inèrcia del moment, l’efervescència de l’alcohol baixant-me gola avall, l’eufòria de la música a tot drap. Tampoc no tinc el costum de ballar, de fet podríem concloure que no en sé, de ballar, però a pesar de tot no em vaig moure de la pista, perquè sempre hi havia algú o altre que s’encarregava de dur-me la beguda, en aquest cas vodka amb taronja. Com us podeu imaginar, no tinc un record gaire nítid del que va succeir aquella nit, però sí que recordo dos moments puntuals que, per fi, tenen relació amb el títol del bloc d’avui.

Quan ja portava cinc o sis cubates i començava a quedar clar que si no era el rei de la pista m’hi aproximava molt, un dels oncles de la Inés (no és que jo ho sentís, m’ho va explicar ellà l’endemà) s’hi va acostar per dir-li:

– Para que luego digan que los catalanes son unos sosos.

Cap al final de la festa, quan ja era incapaç de recordar el nombre de cubates ingerits i tots els meus actes semblaven dominats per una satisfacció desmesurada, vaig reunir el valor suficient per acostar-me a la noia més alta de la festa (metre noranta, pel cap baix, sense talons) i dir-li si ballàvem. Va fer que sí i de cop i volta vaig adonar-me que per torrat que anés em seria força difícil ballar unes sevillanes sense sentir que feia el més espantós dels ridículs. No n’havia ballat mai, de sevillanes, jo que ni sé ballar sardanes, però ja era al mig de la pista amb aquell tros de dona, i l’opció d’escapar-me per cames em semblava poc digna. En resum, que vaig fer el que vaig poder mentre ella no parava de riure. Quan per fi vam acabar, ella em va preguntar:

-¿De dónde eres?, ¿alemán, holandés?

– No, no, soy catalán.

– ¿Catalán?, ¿me tomas el pelo? ¡No pareces catalán!